dilluns, 31 de desembre de 2012


BONS PROPÒSITS vs PREJUDICIS


Els nostres propòsits per l'Any Nou.
Font: Internet
Demà comença l’Any Nou 2013.  Aquests dies són, típicament, dies de bons propòsits, de renovació, en els que vivim en l’esperança de canviar aquells aspectes de la nostra vida que no ens agraden.

M’atreveixo a dir que la majoria de persones de mitjana edat tenim un bon sac de coses que voldríem canviar. Que formen part de la nostra vida com herència del temps i l’entorn en què hem viscut, però tenen poc a veure amb els nostres valors reals, amb qui som en realitat i amb la nostra vocació particular.

Quan era adolescent  i a l’escola ens parlaven de ‘vocació’ tothom entenia que es referien a ‘vocació religiosa’. El món es dividia en els que ‘havien estat cridats’ per Déu, pels quals Déu tenia un destí i una missió, i ‘els altres’, els quals formaven la gran ‘massa’, sense cap missió especial a realitzar i sense cap camí marcat, a banda de trobar feina i formar una família. Si els anys m’han ensenyat alguna cosa és que això és rotundament fals. No hi ha cap persona al món sense la seva pròpia vocació, els seus propis anhels, i el no lluitar per ells, el no viure en conseqüència, porta clarament a sentiments de no realització  i d’infelicitat. No sé de cap persona que hagi viscut d’acord a ells i se’n penedeixi, i no en conec a cap que, havent-los esquivat, no se’n penedeixi.

Florence Nightingale. Font: Internet
Potser l’obstacle més important a l’hora de deixar-nos portar pel nostre jo interior i els nostres anhels estigui en els prejudicis, ben arrelats en les nostres ments: no sóc capaç, sóc massa gran, això no fa per mi... Per això m’ha impactat sempre molt la figura de Florence Nightingale. Florence Nightingale és coneguda com la fundadora de l’infermeria moderna i per ser una innovadora en l’àmbit de l’Estadística sanitària. La seva biografia (http://es.wikipedia.org/wiki/Florence_Nightingale) és simplement fascinant. Què feia ella, una noia de classe alta en l’Anglaterra Victoriana, dient que volia aprendre matemàtiques i dedicar-se a la infermeria (feina no considerada en absolut  pròpia d’una persona de la seva condició social)? Ho tenia tot en contra per portar a terme el que ella creia la seva vocació, però la tenacitat va ser més forta que el que en principi podia ser el destí. Tal i com ella va dir:

‘L’important no és el que ens fa el destí, sinó el que nosaltres fem d’ell’.

Florence Nightingale va aconseguir fer realitat la seva vocació i els seus anhels. Us desitjo un molt Bon Any 2013 i que, com ella, ens deixem portar pel nostre jo interior i aconseguim fer realitat els nostres propòsits i els nostres anhels més profunds!

Font: Internet

FELIÇ 2013!


dimecres, 19 de desembre de 2012




ETS  UN D'AQUELLS 'BITXOS RAROS' A QUI NO ELS AGRADEN LES FESTES DE NADAL?


És urgent començar aquesta renovació.
Font: Internet
Fa pocs dies vaig llegir que hi ha a qui no li agraden les festes de Nadal, i que de fet són moltes persones. La veritat és que m’hi vaig sentir reflectida. Mai no m’han agradat massa. Literalment, em veig completament ‘desbordada’ en aquest mar d’àpats, compres i celebracions, en les que m’hi esforço a participar amb el millor somriure, simplement per no aixafar la festa als altres.

No he entés tampoc mai les referències a l’esperit del Nadal. Quin esperit, que ve i se’n va com flor d’un dia! Si fos de veritat, es quedaria, canviaria els cors i ens renovaria. Però no és així. La vida, després del Nadal, torna a ser si fa no fa com abans. Em resulta molest haver de passar cada any per aquesta successió d’excesos de consum i d’àpats indigestos. Ho sento: francament, no puc deixar-me endur per aquest ambient de ‘felicitat col.lectiva’.

Com cada any, intentaré passar-m'ho el millor que pugui. Intentaré que els meus fills no quedin massa intoxicats amb tant missatge superficial i cursi que apareixerà a la majoria de pel.lícules ‘familiars’ emeses per aquestes dates.  Dintre del que pugui, intentaré limitar les festes a tenir temps per la família, a regalar-nos coses amb carinyo i si pot ser, a treure-li al Nadal tot aquest embolcall, per tornar a trobar-nos amb la seva essència.

I, encara que pugui resultar contradictori, us desitjo unes bones Festes de Nadal i Any Nou! Plenes, autènticament, de Pau, Amor i Renovació. I no he trobar millor manera de fer-ho que amb la felicitació de Nadal i Any Nou que podeu trobar a la página web de Pere Casaldàliga, i que podreu trobar també a:


BON NADAL I FELIÇ 2013!

diumenge, 9 de desembre de 2012



NADAL I CRISTIANISME

Pessebre 'Playmobil'. Font: Internet
S’acosta Nadal, època en la que resulta interessant preguntar-nos pel paper de la Religió a la nostra vida: té aquesta algun sentit en la nostra vida actual? Sí? No? Quin?

Quan  preguntem a algú si és catòlic, donem per fet que el que li estem preguntant és si creu en uns certs dogmes i si viu d’acord a les regles que marca l’Esglèsia Catòlica. Si algú diu ‘sóc catòlic/a’, normalment se li pregunten coses semblants a: ¿vas sempre a missa? ¿creus en els dogmes? ¿estàs en contra dels preservatius? I si la resposta alguna d’aquestes preguntes no és afirmativa… aleshores es suposa que, bé,  ‘catòlic’, ‘catòlic’,… doncs no ho és, ‘del tot’.

És ben cert que en la nostra societat vivim bastant al marge de la religió. Aquesta ve a ser entesa com un residu del passat, com un conte que s’explicava al poble per dominar-lo. I nosaltres estem dissenyats per la llibertat, per cercar la veritat per nosaltres mateixos, per pensar, per seguir la nostra consciència personal, per decidir. I òbviament, això no encaixa amb la idea d’haver de creure i fer el que ens indica algú altre.  
No deixa de ser sorprenent, en aquest context,  l’admiració que causen algunes persones concretes dins de l’Esglèsia, en particular estava pensant el l’entrevista magnífica que va fer Albert Om en el seu programa El convidat de TV3 a la religiosa Maria Victòria (Viqui) Molins:


(la versió és en català i es poden activar els subtítols només en català: ho sento pels que sé que em llegiu de fora de Catalunya, crec que es pot entendre amb els subtítols, val molt la pena, és una entrevista excel.lent!)

Viqui Molins. Font: Internet
A tots, persones com ella no ens deixen indiferents. Què tenen aquestes persones? D’on surt el seu magnetisme? Persones com ella parlen molt més de vivències que de dogmes i creences, et parlen d’una crida, d’un ‘enamorament’ del missatge de Jesús.  I certament, aquest és un punt en el que tots podem confluir. Quants de nosaltres –creients o no creients- no ens hem meravellat mai davant alguna frase de l’Evangeli? I a les persones com Viqui Molins, aquest enamorament les porta a participar activament en la societat, a seguir la seva vocació. I quants de nosaltres no voldríem realment el mateix? Viure segons el nostre interior, ser radicals a la nostra consciència i la nostra veu interior.

La transmissió de la fe no és la transmissió d’uns dogmes, és la transmissió d’un ideal de vida.  Qui no voldria semblar-se als que viuen segons aquests ideals?

Molts companys de professió m’han preguntat si una persona científica pot seguir sent religiosa.  Martin Luther King ho va expressar molt bé:

La ciència investiga, la religió interpreta. La ciència dóna a l'home el coneixement que és el poder, la religió dóna a l'home la saviesa que és el control. La ciència s'ocupa principalment dels fets, la religió s'ocupa principalment dels valors. Les dues no són rivals. Són complementàries.

Deia Marie Curie que un científic és un nen col.locat davant de fenòmens naturals que l’impressionen com un conte de fades. Sempre he pensat que entre Ciència i Religió no hi ha tantes diferències. Ser religiós no consisteix fonamentalment a seguir unes normes ni en creure uns dogmes, sinó deixar-se impresionar pel misteri de la vida i seguir amb passió la pròpia veu interior, a l’igual que el científic es meravella de la natura i s’apassiona per cercar la veritat.

En aquest temps de Nadal, us convido a reflexionar sobre els valors del Cristianisme. Sobre allò que tots portem a dins, tant si ens considerem creients com si no: la cerca de la veritat, l’interés per les persones, la recerca d’un món més just. No perdem mai aquests valors ni la capacitat de deixar-nos portar per ells!

dijous, 29 de novembre de 2012



VERITATS ASSUMIDES I MODELS ECONÒMICS


Mafalda ens va convidar a reflexionar. No
perdem el costum! Font:Internet
Donar per fet suposades veritats sense passar-les pel nostre filtre crític, sense discutir-les, sense preguntar-nos a nosaltres mateixos si realment ens ho creiem és una actitud tan estesa com errònia, que normalment té conseqüències negatives.

Però sigui com sigui és ben curiós que, en diferents èpoques de la història, hi ha hagut ‘veritats absolutes’, que ningú considerava discutibles, que tothom assumia com certes fins que a algú se li va ocórrer mirar-s’ho ‘desde zero’ i va veure que eren errònies. Dins d’aquestes veritats tenim que la Terra era el centre del món (refutada per Copèrnic) o la teoria de la generació espontània (refutada finalment per Pasteur).

Així, durant els últims anys hem viscut donant per vàlides certes afirmacions sobre economia. De fet, governs tant de ‘dretes’ com d’’esquerres’ han portat polítiques econòmiques semblants, massa semblants. De fet, la majoria de nosaltres hem donat per fet que les polítiques ‘de dretes’ eren econòmicament més eficients, hem cregut en l’economia del consum, de la competència, de l’augment de la producció. De fet, des de la caiguda del mur de Berlín i la caiguda del comunisme ens ha semblat que aquest era l’únic camí possible i que qualsevol altre model més centrat en el bé social estava condemnat al fracàs.

Des de la caiguda del mur de Berlín hem donat per fet que el
capitalisme  era l'únic model econòmic viable. Font: Wikipèdia
Avui en dia, amb la crisi, òbviament, se’ns trenquen els ciments de tot allò en què creiem, i no sabem ben bé per on hem de tirar. Moltes de les idees en les que creiem se’ns revelen com falses, o fins i tot com absurdes, i pensem: com hem pogut arribar a pensar això? I això és bo, doncs és un pas endavant cap a un model econòmic millor, basat en noves idees.


Dins d’aquestes noves idees no pot faltar el concepte d’ètica. Anem a veure: si, per exemple, en una cua, dono una empenta a algú més feble que jo per passar davant, el més probable és que vingui el guàrdia de seguretat i em faci tornar al meu lloc, o fins i tot que em posin una denúncia per aquest comportament inadmisible, i evidentment tothom em mirarà com una persona ‘antisocial’ i s’apartaran de mi. Però si sóc molt rica i faig una guerra de preus contra un petit botiguer (que evidentment guanyaré jo perquè tinc més diners per aguantar el temps que calgui fins que ell plegui), doncs la meva actitud no tindrà el mateix rebuig, direm que ‘és la llei del mercat’ i inclús hi haurà qui m’aplaudirà per haver-me sabut ‘posicionar’ en el mercat… Portem molt de temps admetent que el món econòmic ha d’estar legislat al marge dels principis ètics fonamentals, donat per fet que aquest joc ‘al marge de l’ètica’ portarà uns suposats beneficis… que no està clar que ens hagin arribat.

Per què donem per fet que l'economia ha de moure's
al marge d'aquests valors? Font: Internet
És veritat que la competència salvatge ha portat, com es donava per fet- a millors productes i serveis? Doncs al meu parer no està clar. Ha desaparegut el petit botiguer, i molts productes que abans es fabricaven localment ara es porten de lluny, de països on les condicions laborals són clarament pitjors. Cert tipus de competència és bo, però no aquest model de competència que hem viscut.

En general, si l’economia és un joc sense regles ètiques, no crec que guanyi la societat. Ho estem veient. Cada cop la riquesa està en més poques mans, la classe mitjana –aquella que només té els seus estudis i la seva feina per tirar endavant- està empobrint-se a gran velocitat. Cal un canvi total de paradigma, de concepte. I l’ètica ha d’entrar en aquest nou model econòmic. No pot ser igual l’empresari que fabrica productes útils, generant riquesa de debò, apostant per unes bones condicions laborals i el respecte de l’entorn, que qui crea un negoci al marge d’aquests valors. L’estat ha de legislar a favor del primer, només així podrem avançar cap a un model econòmic viable a llarg termini. Christian Felber ho explica molt bé en el vídeo següent, espero que us agradi!

Avui en dia, un llibre indispensable.
Font: Internet


dijous, 15 de novembre de 2012



LA NOSTRA CONSCIÈNCIA PERSONAL: L'EXEMPLE DE SOPHIE SCHOLL


Cartell de la pel.lícula Sophie Scholl: los
últimos días. Font: Internet
Hi ha actituds humanes davant les quals un no pot sinó agenollar-se, avergonyir-se per totes les vegades que ‘mira a una altra banda’ i sentir-se amb deute amb els que han viscut fidels a la seva consciència i que són un far per tots nosaltres.

Aquesta sensació és la que vaig tenir després de veure aquest fragment de la pel.lícula Sophie Scholl: los últimos días, de Marc   Rothemund   (2005). Podeu trobar la versió castellana a:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=obqXGv61OlY

i la versió original alemanya amb subtítols en anglés a:


Aquesta pel.lícula està basada en la historia real de Sophie Scholl, membre, juntament amb el seu germà Hans,  de La Rosa Blanca, grup d’estudiants alemanys que es dedicaven a distribuir octavilles contra el règim nazi. Tant Sophie com el seu germà Hans i d’altres membres d’aquesta associació pacífica van ser descoberts i executats l’any 1943.

Monument en record a La Rosa Blanca,
a Munich. Font: Wikipèdia
El fragment que he enllaçat correspon al final de l’interrogatori que li fa un policia de la Gestapo (Robert Mohr), quan ja totes les proves s’havien girat contra d’ells.  De moment no he trobat temps per veure la pel.lícula sencera, cosa que desitjo poder fer ben aviat, però només aquest diàleg entre Sophie i el seu interrogador és suficient per deixar trasbalsat a qualsevol que el vegi. Tant per l’actitud impressionant de Sophie com pel fet que és realment colpidor pensar que, en les extremes circumstàncies de la pel.lícula, molts de nosaltres seríem més Robert Mohr que Sophie Scholl. O és que no reconeixem en el seu discurs molts arguments i justificacions que avui en dia –en un altre escenari- segueixen vigents? L’interrogador acusa Sophie de ser una idealista que ho tingut tot massa fàcil, de no valorar la sort que ha tingut d’estudiar i tot el que el règim nazi ha fet per ella, considera que la guerra és una guerra justa i honorable per salvar Alemanya del comunisme, està convençut que un cert grup social (els jueus) són la causa dels problemes del país, etc. etc. etc. Està completament convençut de l’ideari nazi i no creu que un altre paradigma sigui possible en la realitat.

Sophie Scholl davant Robert Mohr (fotograma de la pel.lícula
Sophie Scholl: los últimos días). Font: Internet.
Arguments similars no són tan extranys de sentir molts anys després, qui ens diu que en situacions semblants no faríem nosaltres com ell? Seguim creient que, en la realitat, un món sense injustícies és impossible, sentim a dir que els problemes venen d’altres grups socials (com ara els immigrants), seguim mirant a una altra banda, sense que ens importi massa les condicions laborals dels que han fabricat el que comprem a bon preu ni les guerres que pugui ocasionar el nostre sistema econòmic. El ‘no hi podem fer res’ , ‘què hi vols fer’, són frases habituals, que recorden la de Martin Luther King: Quan reflexionem sobre el nostre segle XX, no ens semblarà el més greu les perversitats dels malvats, sinó l'escandalós silenci de les bones persones.

El sacrifici de Sophie Scholl no és un simple fet històric, sinó que ens interpel.la profundament a que el seu gest no hagi estat en va. Això ho explica molt millor que jo Rainer Uphoff, autor del llibre Sophie Scholl frente al Totalitarismo, que espero poder llegir en breu, en aquesta molt interessant entrevista:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=IrzUfS_3e4E

Rainer Uphoff explica magistralment com, a l’igual que aleshores, nosaltres ens fem la il.lusió de viure en una societat ‘bona’, sense veure –o sense voler veure- tota la misèria que la nostra manera de fer comporta en altres països. Qui està darrera del que consumim? Passarem de llarg sense mirar el sofriment dels altres? O serem conseqüents amb la nostra consciència, tal i com ens van ensenyar a fer els membres de La Rosa Blanca? La consciència, com diu Sophie Scholl en aquest fragment de la pel.lícula, no canvia mai. I de fet, mai ens en podem desempallegar d’ella, per més que ens fabriquem els més sofisticats autoenganys. I és només seguint-la de veritat que serem persones lliures i plenes. És possible que mai aconseguim estar a l’alçada de la dignitat, valentia i coratge que va demostrar Sophie Scholl, però és el nostre deure cap a ella i cap a tota la gent que ens ha donat esperança, fer que el seus esforços i sacrificis no hagin estat en va.

divendres, 2 de novembre de 2012

MOLTA INFORMACIÓ… DE FONTS MOLT LLUNYANES



L'ordinador ha canviat les nostres vides i el
nostre accésa la informació. Font: Wikipèdia

Un dels canvis més destacats dels últims anys és l’accés a la informació. És suficient posar qualsevol paraula que ens interessi en un buscador d’Internet per a que ens surtin unes quantes pàgines sobre el tema. Ens fa difícil pensar que, només fa 20 anys, això era totalment impensable. 

Però si bé ens resulta senzill trobar informació immediata sobre un tema, és igual de cert que ens movem lluny de les fonts originals del coneixement. És a dir, dels treballs originals d’investigació: com s’han fet, i què diuen exactament. Normalment no accedim a aquests treballs, sinó a notes de premsa, o exposicions del tema per un grup d’experts.

Tenim fortament arrelada la idea de que segons quins temes, especialment si estan relacionats amb la ciència o la tecnologia o fins i tot amb l’economia, ens cauen molt lluny, i ‘ni entenem ni podem entendre’, i per tant deleguem la tasca d’entendre i interpretar els treballs científics als diferents experts. Aquesta situació fa pensar en el que passava abans amb la religió, quan es suposava que només els capellans eren capaços d’interpretar correctament les Escriptures , i que als altres ‘el poble’, no ens quedava un altre camí que deixar-nos guiar per ells. 

Avui en dia poca gent seguiria cegament el que digués un capellà. I encara que per la gent interessada en la Bíblia sigui molt útil i apreciada l’ajuda dels experts que els poden donar recursos i referències per situar aquests textos en el seu context cultural i històric, entre això i fer-ne cas cegament de les interpretacions d’un expert hi ha una gran diferència. En el primer cas, s’enriqueix el coneixement i s’enforteix el pensament crític, i això porta a decisions personals més lliures, madures i fonamentades. En el segon cas, no hi ha pensament crític ni llibertat personal i s'afronta la vida de manera infantil.

Evidentment hi ha altres aspectes a la vida a més a més de l’aspecte religiós, i hauríem d’aspirar a moure’ns en tots els aspectes amb el màxim coneixement i la màxima llibertat.  

L'escola rural, d'Albert Anker
El primer pilar en aquesta tasca és la cultura i el coneixement. Quanta més cultura, més capacitat crítica i més llibertat personal. Malahuradament en els últims anys s’ha produït un descrèdit increïble del coneixement, al qual sembla que cada cop atorguem menys valor. El valor, desgraciadament, el donem 100% als diners, i el coneixement el valorem només en funció de si ens dóna diners. Per exemple, fa uns quants anys, per pur interès personal, vaig decidir estudiar una segona carrera (Farmàcia). Quantes vegades he hagut de donar explicacions de per què ho faig? Si ja tens feina!, m’he sentit dir moltes i moltes vegades. Com si el plaer de saber exactament de què parlen al diari quan diuen ’immunoglobulines’ no fos prou motiu. Si jo sé de què em parlen i tinc recursos per trobar més informació, per fer preguntes concretes als experts, tindré més control sobre la meva vida. Si no, potser cregui als experts, o potser no me’ls cregui perquè no me'n refio, o potser no sàpiga a qui creure’m, però sempre tindré la sensació de no saber exactament si faig bé o no de fiar-me’n o no. 

Lorenzo's oil, una pel.lícula
indispensable
El segon pilar és la fe en les pròpies capacitats. Podem pensar ‘mai no ho entendré’ o podem ‘agafar el bou per les banyes’, agafar els estudis i llegir-los. Si cal, ajudar-nos dels experts, però no per seguir-los cegament, sinó com ajuda per buscar la veritat, el coneixement. Un exemple perfecte d’aquesta actitud la trobem a la pel.lícula 'Lorenzo's oil', basada en la història real de Lorenzo Odone. Lorenzo Odone (1978-2008) va ser diagnosticat en la seva infantesa d'adrenoleucodistròfia (ALD), una malaltia neurològia degenerativa i, en aquells anys, amb una esperança de vida molt curta. Els seus pares-sense formació científica prèvia- no es van conformar amb aquest pronòstic i van començar a estudiar pel seu compte i, amb l'ajuda d'alguns científics, van trobar un tractament capaç d'alentir el progrés de la malaltia, basat en la preparació d'un oli especial, el famós oli de Lorenzo. El matrimoni Odone va tenir fe en les seves capacitats. Nosaltres, avui en dia, estem perdent aquesta fe, i cada cop ens tornem més depenents de la tecnologia o de les opinions dels altres. Siguem persones capaces, conscients i lliures! Creiem en nosaltres mateixos i tornem al coneixement i a la formació el valor que es mereixen!


dissabte, 20 d’octubre de 2012



CIÈNCIA, AMB MAJÚSCULES!

Antonio Bru explicant els seus resultats
Font: Internet

De tots els treballs científics que s’han fet en els darrers anys, si algun m’ha impactat especialment és la recerca del Dr. Antonio Bru (professor de matemàtica aplicada a la Complutense de Madrid) sobre el creixement tumoral.

Fa prop de 20 anys, el Dr. Bru va començar a estudiar matemàticament  la rugositat de la vora de tumors sòlids, fent servir el que anomenem geometria fractal . La geometria fractal, ‘grosso modo’, és una eina que ens permet estudiar la geometria d’objectes que no són ‘llissos’ (esferes, cons, cubs,…) sinó objectes que tenen superfícies més complexes, com es troba freqüentment a la natura.

Els núvols no són esferes, les muntanyes no són  cons,
les costes no són cercles, i les escorces dels arbres 
no són llises, ni els llamps viatgen en una línia recta 
(B. Mandelbrot). Font. Internet

El Dr. Bru i el seu equip van trobar que, sorprenentment, el comportament fractal (la ‘rugositat’) d’aquests tumors tenia moltes similituds per tots els tumors estudiats, la qual cosa havia de correspondre a un patró comú de creixement (podeu trobar aquests resultats en l’article de Bru et al.: Super-Rough Dynamics on Tumor Growth, Physical Review Letters, 1998).

Avui en dia, l’any 2012, cal preguntar-se si ens hem beneficiat d’aquesta recerca. O si no. Si hem posat tots els mitjans per estudiar les raons d’aquest patró de creixement. O si no. Si hem tret tot el suc d’aquest coneixement per atacar aquesta malaltia. O si no.

Malahuradament la resposta es no. El Dr. Bru i el seu equip van proposar una teoria sobre les raons d’aquest creixement i van proposar eines terapèutiques, però avui en dia res d’això no ha pogut tirar endavant.

Qualsevol que busqui ‘Antonio Bru’ per Internet trobarà fàcilment tota mena de critiques a la seva línia de recerca. Però jo, com a matemàtica, encara estic esperant la única que em convenceria: és a dir, que el seu estudi fractal era erroni. Per què si no és així, si realment ningú qüestiona aquest comportament fractal, a què estem esperant per posar-hi mitjans per investigar en aquesta línia? Per què no estem aprofitant aquest nou coneixement?

L’any 1928, un investigador anomenat Alexander Fleming va veure que un dels seus cultius de laboratori havia estat contaminat per un fong, i que al voltant d’aquest fong no creixien bacteris. Podia no haver prestat gaire atenció i haver-se limitat a llençar el cultiu, però va fer el que fa un gran científic: prendre nota d’aquest nou coneixement i buscar el per què. I gràcies a això, avui en dia tenim la penicil.lina.

La Ciència, en majúscules, no ho oblidem mai, no la fan els grans laboratoris ni els grans mitjans. La fan les idees, la  curiositat i la   dedicació. És gràcies a aquestes qualitats humanes, esencialment, que tenim els avenços que ens han anat arribant en totes les àrees del coneixement. Avui en dia tenim massa confiança en els mitjans i la tecnologia i poca en les persones i les idees. El paper dels grans mitjans ve després del de les idees, i és i ha de ser el de donar suport a que aquestes tirin endavant i poguem treure’n tot el suc. Evidentment, van caler grans mitjans per portar la penicil.lina al seu ús com a medicament. Sense ells, aquest gran descobriment no hauria trascendit, no n’hauríem tret  profit.

En una discussió científica només hi ha una actitud útil, i és la de cercar la veritat. Centrar-nos en els possibles punts febles d'una teoria no ens aportarà coneixement. El que ens cal és un debat on destriem la veritat. I si deduïm que tenim qualsevol nova veritat sobre aquesta terrible malaltia (com ara les propietats fractals d’un tumor sólid), el pas lògic següent -jo no en veg cap altre-serà seguir treient-li el suc a aquesta  nova informació i impulsar aquestes investigacions, de manera que en poguem treure tot el profit possible.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

LES DONES I LA RECERCA


Florence Nightingale (1820-1910), pionera de
 l'infermeria moderna i de l'estadística sanitària
Fa dies vaig llegir una notícia al diari on es presentaven els resultats d’un estudi segons el qual la feina de les científiques és en general  menys apreciada que la dels seus col.legues masculins.

Si he de ser honesta a la veritat, en els anys que fa que em dedico a la recerca no he tingut aquesta sensació. De fet, mai he tingut la sensació de que la meva feina es valorés més o menys pel fet de ser dona.

És cert que avui en dia les dones segueixen tenint menys presència en la recerca. Tristament, només cal anar a qualsevol congrés (almenys en el meu camp, les matemàtiques)  per observar que, si  bé n’hi ha moltes de joves, n’hi ha molt poques de grans.

Marie Curie (1867-1934),  pionera en el camp
de la radioactivitat
Però aquest fet lamentable no és degut –crec jo, en base a la meva experiència-  a que la nostra feina, actualment, es valori menys. Bàsicament, després de molts anys d’experiència, la culpa de tot això la dono a dos fets fonamentals. El primer és la incomprensió (brutal) cap a la condició de mare.  De fet, és veritat que la vida científica s’ha pensat per persones ‘sense obligacions familiars’. Viatges i  congressos, especialment, resulten altament incompatibles amb tenir bebès. De totes maneres, en aquest aspecte crec que el temps actua a favor nostre. Per una banda, els recursos digitals han fet innecessaris un bon percentatge de viatges (inclús molta gent ‘sense obligacions familiars’ m’ha comentat que, amb les noves tecnologies, troba ja innecessari i inclús una pèrdua de temps fer congressos que durin més de 2-3 dies). D’altra banda, la mentalitat, encara que a poc a poc, està canviant. Si bé per desgracia per les nostres contrades ser mare no té cap mena de reconeixement social (si algú creu que exagero, recordo que per alguna raó tenim una de les taxes de 
Lise Meitner (1878-1968), va introduir
el concepte de fisió nuclear
natalitat menors de tot el planeta), a l’estranger he trobat ja menys incomprensió. I fins i tot tinc ja força  col.legues masculins… que no s’avergonyeixen de dir que organitzen el seu calendari i horari laboral tenint en compte la seva vida familiar!

El segon fet és, desgraciadament, dins nostre, dins de nosaltres mateixes, i és la poca valoració que fem les dones de la nostra pròpia feina. En general, si una dona i un home han fet dues feines d’igual nivell, la dona dubtarà molt més de la seva vàlua. És cultural? No ho sé, però és així.  Això implica, entre d’altres, que a l’hora d’escollir feina, la buscarà per sota dels seus mèrits i de les seves capacitats, ja que tendeix sistemàticament a minusvalorar prou aquests últims. Això, de per si, és un fre, un veritable autofre. És ben curiós fixar-se en els joves que presenten la seva feina als congressos. Les noies acostumen a estar molt més preocupades de causar bona impressió (per més que presentin un treball publicat a una molt bona revista i per tant, sigui objectivament innecessari tenir aquesta preocupació), o per respondre bé totes les preguntes (com tenint por que les ‘tombin’).


Rosalind Franklin (1920-1958), autora de
la famosa 'Fotografia 51', que va permetre
deduir l'estructura de l'ADN
Quan escric aquest post recordo especialment a una noia que presentava aquest estiu un article publicat a una molt molt bona revista (tenia talent,  la seva feina era bona i havia estat ben valorada i publicada).  Em pregunto si d’aquí a 10 anys la tornaré a trobar o si ho haurà acabat deixant. Espero que amb el temps les coses realment canviïn, que el món de la recerca acabi de transformar les seves estructures per poder aprofitar el talent de tothom, homes i dones, no només el de les persones ‘sense obligacions familiars’. I espero que els prejudicis socials que les mateixes dones tenim arraigats i ens frenen per dins acabin desapareixent. 

He inclòs en aquest post les fotos de dones que han estat cabdals en àrees que avui ens resulten bàsiques. És el meu homenatge personal cap a elles i la meva contribució a que la seva feina sigui coneguda. 

dimarts, 25 de setembre de 2012


ELS NOSTRES NENS I ELS EXPERTS


Edward Jenner (1749-1823),
iniciador de la vacunació

En els últims 100 anys hem viscut canvis molt ràpids i profunds en el nostre sistema de vida. En la infància, aquests canvis són molt evidents. Els nostres fills no viuen com vivíem nosaltres, ni nosaltres hem viscut com els nostres pares i ja no diguem com els nostres avis. 

L’accés regular a bens com la sanitat i l’educació ha portat un gran canvi. Un punt d’inflexió molt important. Per primera vegada a la historia, en un racó privilegiat del planeta la mortaldat infantil és rara, i lacres com l’analfabetisme han estat eradicades. La medicina, la docència, han millorat substancialment les nostres vides.

L'examen, d'Albert Anker

Però de totes aneres, tal i com indica Teresa Forcades en el llibre de Eulàlia Tort Converses amb Teresa Forcades ja no està tan clar que els avenços científics estiguin millorant les nostres vides en la mateixa mida que ho van fer a principis del segle XX.

Quan un ha estat pare/mare uns anys i mira enrere la història dels seus fills, no hi veu només els mestres i metges en la seva justa mida, sino també, al voltant, tota una sèrie d'experts i professionals que sembla que cada cop són més necessaris i l'activitat dels quals envaeix cada dia més la vida dels infants, desbancant massa vegades el sa instint maternal/paternal i la relació pares/fills i l'espai pel temps lliure, l'oci i les relacions humanes.

Maternitat, de Gustav Klimt
Anem a recordar una mica. Què es el que –gairebé segur- se li diu a una mare que alleta els seus fills? Doncs alguna cosa com ‘ja tens prou llet’? Donant per suposat que el 90% de les mares no en tenen i que per tant necessiten complementar les dietes dels seus infants amb llet de fórmula. És curiosa la poca fe que tenim en que la llet humana serveixi per fer créixer bebès humans! 

Poc després, venen els consells tipus ‘no agafar-los en braços’. Malgrat l’instint ens digui el contrari, no els hem d’agafar en braços! Afirmacions plenament recolzades per una àmplia bibliografia on certs experts desbanquen de nou els nostres instints per canviar-los per una sèrie de tècniques conductuals d’educació tipus ‘com domar els seus fills’. És a dir, deixem de banda la riquesa d’una relació plena per convertir-nos en una espècie de domadors de nens, preocupats de que si no som prou ‘rectes’ els nostres fills es ‘torçaran’ i esdevindran qui sap què. Curiós de nou la poca fe que es té en la naturalesa humana.  Realment, sense tècniques conductuals, els nens no menjaran bé ni dormiran bé ni es portaran bé? Fa anys que no aplico res de tot això i els meus fills estan la mar de bé. 

Afecte de Pare, d'Albert Anker 
L’època en que et diuen que els nens no s’han d’agafar en braços acostuma a coincidir amb l’època en que els pares intenten conciliar vida laboral i familiar. Novament, la solució que es presenta de manera més general no és la lluita per un sistema económico-social i uns horaris que permetin que els pares/mares segueixin sent pares/mares sense patir el càstig de ser expulsats de l’exercici de la seva professió, sinó que es suposa que la solució passa per que els nens i nenes siguin educats en guarderies, on, s’insisteix, es ‘sociabilitzen’ i ‘s’estimulen’, a la vegada que els pares queden ‘alliberats’ per anar a treballar. Novament, els experts i els professionals tenen cura dels nostres fills en hores i situacions en què n’haurien de tenir cura els pares. 

Al cap d’uns anys, tots aquests nens i nenes que han crescut envoltats per tota aquesta pedagogia fora de lògica van a l’escola. I aleshores comença la preocupació per les ‘notes’. Assegurar-se que el nen ‘sobreviurà’ en el nostre sistema hipercompetitiu sembla imprescindible. No ho sembla, no obstant, la recepta que és, segons la meva experiència i la de moltes amistats, més eficient: estar-se moltes estones amb els fills. Amb temps, un pot, no només supervisar les seves tasques escolars, sinó enriquir-los la ment a base de parlar amb ells de mil coses mentre es juga o simplement preparant el dinar. En comptes d’aplicar aquesta recepta, optem per portar els nostres fills a activitats extraescolars (novament, bona part del temps que estaríem amb ells l’ocuparan professionals). 

Finalment, si el nen no s’integra en tot aquest esquema de pedagogia conductual, escola i extraescolars es sospitarà no tingui algun trastorn. I dic això sabent que hi ha nens amb trastorns (malahuradament en conec algun cas personalment), però amb la convicció de que molts altres suposats trastorns que avui en dia intentem resoldre a través de professionals (teràpies, medicacions) es podrien resoldre –o potser no haurien arribat a ser un problema- en un context menys estressant on la relació pares-fills fos més humana, més natural i on pares i fills tinguessin més temps per estar junts. Per jugar, per fer una passejada per la muntanya, o per, simplement, per estar a casa, cadascú fent les seves coses, però sentint-nos a prop els uns dels altres.  
Maternitat, de Pierre- Auguste Renoir 
 No puc deixar d’incloure una entrevista esfereïdora que he llegit avui en la premsa: 
http://www.lavanguardia.com/vida/20120925/54351792399/menus-escolares-taper.html

Com a mare que prepara els esmorzars, dinars i sopars a casa la major part dels dies, he trobat horrorós llegir aquesta entrevista. Novament, sembla que els pares som els menys adequats per educar els fills en els bons hàbits i per donar-los un menjar saludable, i que el millor és que d’això s’encarreguin professionals! 

I finalment, una reflexió: quin és l’objectiu de l’educació? Perquè fa anys que escolto professionals i la immensa majoria fan referència a dos grans temes: l’adquisició d’ hàbits i els problemes escolars. I un nen, és això? Algú que ha d’aprendre bons hàbits i treure bones notes? O és molt més que això? Jo crec que és molt, molt més que això. És un ésser únic, amb les seves motivacions, els seus somnis i les seves relacions amb els altres. Algú a qui escoltar i a qui acompanyar i de qui gaudir la seva companyia. Deixem-nos portar pels nostres instints i reivindiquem el dret a estar estones amb els nostres fills! 

dissabte, 15 de setembre de 2012


DIGNITAT


Potser la crisi que estem vivint ens porti a una altra manera de pensar en els altres, a una altra manera d’interaccionar.

Font. Creative Commons
Fa temps vaig sentir una frase que és ben certa: la mà que dóna sempre està per sobre de la mà que rep. I aquí, a Occident, aquesta frase és una realitat ben arrelada.  És possible que ‘ajudem’ els altres que es troben en situacions econòmiques desfavorables, i de ben segur que moltes vegades amb la millor intenció, però si som sincers, ens costa creure que, realment, aquestes persones són iguals que nosaltres, que tenen la mateixa dignitat i el mateix valor. O, dit potser d’una manera més clara, que tots els nens i nenes que actualment malviuen al voltant del món, tenen realment el mateix valor i els mateixos drets que els nostres fills.



Aquest film  ens transmet de manera magistral
l'angoixa dels que estan al costat dels 'perdedors'.
Quants nens no han tingut la sort del protagonista
del film i segueixen vivint exclosos de la societat?
 Font: Internet.

El capitalisme separa les persones en perdedors i guanyadors. La pobresa o riquesa no són només una qüestió econòmica, sinó que donen un estatus. I ser pobre no és només no tenir accés a cobrir les necessitats bàsiques, sinó una humiliació en tota regla.


Vaig fer una parada en el camí el dia que vaig veure aquest vídeo:


Es tracta d’una iniciativa portada a terme per les parròquies de Sant Eugeni I Papa i El Pilar, de Barcelona. El moment que em va fer ‘parar-me en el camí’ va ser el minut 2:20 d’aquest vídeo, on Mn. Nino Rodríguez-Rector de la parròquia de St. Eugeni I Papa, es refereix a les víctimes de la crisi econòmica, com els ‘ferits de guerra’ de la nostra societat que estem vivint.

El nostre sistema econòmic ha deixat molta gent endarrere. Víctimes. Nens innocents que no podran realitzar els seus somnis. Nens, que per més que hagin nascut en llocs ‘pobres’, son tan humans i per tant amb els mateixos drets inalienables que els nostres fills. Nens les desgràcies dels quals veiem com ‘fatalitats’ quan en realitat aquests problemes són la conseqüència d’un model econòmic que la humanitat SÍ pot canviar. Tal i com bé observa Mn. Nino Rodríguez, són ‘ferits de guerra’, víctimes. I no éssers diferents a nosaltres a qui al destí ha atorgat menys dignitat.

En cada euro que gastem votem a favor del
món que volem.  No ho oblidem!
Font.Creative Commons
Estic segura que el canvi a un model econòmic que tingui en compte la dignitat humana es pot dur a terme. I pot començar des de casa nostra. O almenys, no ens podem negar el dret a lluitar-hi des de casa nostra. Mirem les etiquetes del que comprem, apostem des de la nostra microeconomia domèstica per aquells productes que sí s’han elaborat tenint en compte la ètica i els valors fonamentals humans. Siguem conscients i actuem en conseqüència! Els ‘altres’, els ‘pobres’, els explotats, no són realment ‘els altres’, sinó que tal i com diu la tradició cristiana, són els nostres germans.

divendres, 7 de setembre de 2012


SOBRE EL NOSTRE DESENVOLUPAMENT PERSONAL I ELS NOSTRES FILLS

Quan era una nena petita i al llarg de la meva adolescència veia els convents de monges com uns llocs tancats i avorrits on es recitaven pregàries avorrides.  Per això un dels punts que impacten a l’escoltar a Teresa Forcades és quan parla dels monestirs com espais de realització femenina independents de la societat patriarcal.
De fet,  qualsevol que conegui algun convent sap que això és veritat. És sorprenent que algunes de les persones més felices que conec, que senten la seva vida com més plena són… monges! Persones que són felices perquè a través del convent han desenvolupat la seva vocació, els seus ideals i anhels més profunds. Senten que han ajudat els altres, que han format part activa de la societat amb la seva feina. Han viscut una vida amb sentit i trascendència per la gent que les envoltava.
El secret de la felicitat, és, sens dubte, complir amb els anhels més profunds (és a dir, amb la pròpia vocació). Qualsevol pas en aquesta direcció ens omplirà, i apartar-nos d’aquestes aspiracions, ens erosionarà poc a poc.
Massa vegades, crec, es diu que la raó per la qual les dones no desenvolupen els seus anhels dins de les societats patriarcals és el fet d’haver de cuidar dels fills. Bé, això és, crec, un error, és donar-li les culpes a qui no les té.
Veure els fills com un ‘obstacle’ en la pròpia realització (i per tant, gairebé com l’enemic) és un absurd. Els fills no són un obstacle. Són un dels grans motius per realitzar-nos, i, malgrat en els seus primers anys ens necessitin moltíssimes hores, tots sabem que quan una persona està molt interessada en alguna cosa treu el temps de sota les pedres.
I si els fills no són el motiu, quina és la raó de que moltes dones en les societats patriarcals sentin que no estan realitzades?  Doncs bé: el motiu és que en aquestes societats se’ls tallen les ales per seguir els seus somnis. Com a excusa, es posa el tema dels fills, però en el fons, el problema és que en aquestes parelles ‘patriarcals’ els somnis de les dones no hi compten (ni elles mateixes s’atreveixen a tenir-los).
He conegut al llarg de la meva vida moltes dones casades. Algunes molt felices i d’altres clarament tristes. El grau de felicitat, al meu parer, està en correlació amb el fet d’haver pogut lluitar pels seus somnis. Sé de dones –amb uns quants fills- que han treballat amb projectes en els que creien. Aquestes dones són felices i acostumen a tenir una bona relació amb el seu marit. Sé d’altres que han renunciat als seus somnis, que han ‘cedit’ constanment, en definitiva, que per un motiu o un altre han acceptat una relació de ‘submissió’ davant la seva parella. I no fa falta anar-hi gaire lluny: quantes de les nostres joves –que encara no tenen fills! estan seguint actualment aquests mateixos patrons de renúncia i submissió?
Per això em sap molt greu que es parli dels fills com a ‘obstacles’ en la realització personal. Els meus fills no han estat obstacles sinó grans fonts d’inspiració. El cuidar-los i guiar-los ha estat una gran escola, un gran aprenentatge i una oportunitat per reorientar la meva vida. Les estones que els dedico no són ‘temps perdut’, sinó el meu gran tresor.

dilluns, 3 de setembre de 2012



TORNADA AL ‘COLE’


Image Copyright Thomas Nugent. Creative Commons
Un cop més, com cada any, ens veiem davant la tornada al ‘cole’. Bé, per molts dels nostres nens, no serà només una tornada a l’escola sino també a les activitats extraescolars. I la realitat és que tot plegat: classes, extraescolars i deures, convertiran els seus dies en jornades pràcticament maratonianes.

Sé que tot això que estic dient no ho compartirà tothotm, però… per què els fem fer tantes extraescolars? És el millor que els podem donar?

Qualsevol dia a la sortida de l’escola veurem nens caminant cap a les seves activitats. I per què? Els apuntem a idiomes per a que gaudeixin llegint en altres llengües? Els hem escollit l’idioma que ells han volgut? La resposta és que no. La realitat és que els apuntem a activitats perquè tenim por, una por molt profunda, de que no surtin ‘ben preparats’ per ‘competir’ pels llocs de treball. Tal i com explica Christian Felber a ‘la Economía del bien común’ el nostre sistema econòmic basat en competir ens porta a la por: la por a ser els perdedors (o a que els nostres fills siguin els perdedors).

El sistema educatiu, en totes les seves etapes, ha d’estar enfocat a extreure el màxim de les potencialitats de cadascú. Pura i simplement, perquè això és bo per la persona i per la societat: és increïble comprendre el món, parlar en altres idiomes, aprendre a ser crític, a raonar… Poques coses hi ha tan tristes com veure tanta gent al món que no podrà dur a terme el seu potencial per no tenir accés a l’escolaritat. Però a la vegada, poques coses resulten tan absurdes com convertir l’aprenentatge i el creixement en una competició estèril.

I dic estèril, perquè si un nen no té temps lliure, poques oportunitats tindrà de descobrir quins són els seus interessos i les seves habilitats. I com efecte col.lateral de tot plegat, és ben probable que acabi tenint una autèntica aversió a la cultura i al saber i que eliminem en ell la curiositat i les ganes d’aprendre.

Quan era petita una tieta meva em va regalar un llibre que em va impressionar molt. Es deia ‘Los grandes amigos de los niños’. Tenia biografies de personatges cèlebres. Recordo especialment els científics, i la passió amb la que van viure les seves investigacions. L’interés, la curiositat, i moltes vegades la voluntat de fer un món millor van ser els seus grans motors. Aquests motors són grans tresors que hem de preservar en els nostres fills. Convertim l’aprenentatge en una eina per fer-los créixer, no en una simple eina per competir!

diumenge, 26 d’agost de 2012



SER  CONSCIENTS EN LA NOSTRA VIDA.  REALMENT, NO HI HA ALTERNATIVES?


Plasmodium falciparum, protozou responsable de milions
de morts per malària. Font: Wikipèdia
Llegir el capítol 4 del llibre d’Eulàlia Tort (‘4. Farmacèutiques: el fi mai no justifica els mitjans’) és simplement esfereïdor. Poques coses resulten tan obscenes com saber que cada any moren més d’un milió de persones per malària a la vegada que al primer món s’han d’inventar malalties per vendre més productes farmacèutics.

Però, a la vegada que vivim envoltats de fets que ens resulten inacceptables, és igual de certa i terrible la  impotència que sentim per canviar-los. Hem assumit que ‘no podem fer-hi res’, ‘és la llei del mercat’, com si aquesta ‘llei del mercat’ fos una llei de la natura, quan el mercat és una creació humana i per tant la podem regir per les lleis que nosaltres escollim.

Louis Pasteur. Font: Creative
 Commons
Alexander Fleming. Font. Wikipèdia
Donem per fet que no hi podem fer res per a que la indústria farmacèutica (i la indústria en general) s’enfoqui realment  al bé comú. Tot ens cau tot molt lluny. Els laboratoris són grans i sofisticats , els mitjans per fer recerca farmacèutica són molt cars i només els poden finançar un grup d’empreses amb molt de capital que també ens cauen molt lluny. Qui pot fer recerca al marge d’aquests grans capitals? Quanta enyorança causa l’edat d’or de la microbiologia: Pasteur, Fleming,… van fer grans salts científics amb mitjans que avui ens semblarien ridículs. I va ser en aquesta època quan la medicina va millorar radicalment la vida de les persones. Avui en dia, no queda tan clar que els avenços científics millorin la nostra qualitat de vida de la mateixa manera que a finals del segle XIX i principis XX (pg. 64 del llibre d’Eulàlia Tort).

Al llibre de Christian Felber ‘La economía del bien común’ hi ha una frase encapçalant el pròleg a la nova edició: ‘Sempre hi ha una alternativa’. Sí, no ens hem de conformar amb el que trobem inaceptable. Viure una vida més conscient ens farà trobar, sens dubte, les maneres d’influir i canviar aquelles realitats que no ens semblen compatibles amb la dignitat humana. Fer aturades en el camí, passar pel nostre filtre crític el que sentim i pensem, ens farà més lliures i menys manipulables. I per tant, més conscients i més capaços de canviar la deriva de la nostra societat.

divendres, 24 d’agost de 2012


SOBRE ALGUNES IDEES QUE DONEM PER FET EN EL TEMA DE L’AVORTAMENT


He estat llegint la part del llibre d’Eulàlia Tort on Teresa Forcades explica la seva postura sobre el tema de l’avortament. Concretament, exposa que la relació mare-fill és una relació especial i que ningú pot interferir en la decisió de la mare sense trencar el seu dret a la llibertat individual.

Sobre aquest punt, en discrepo, encara que valoro molt positivament que aquest tema entri en discussió calmada i sincera (en particular, val molt la pena llegir el relat sobre la noia afro-americana que es va trobar en un hospital de Buffalo, pg. 148 del llibre).

Efectivament, no hi estic d’acord amb moltes idees que usualment donem per vàlides sobre aquest tema. Concretament, em sembla que donem massa per fet que hi ha individus que, de néixer, seran desgraciats. Quan els pares no estan en condicions de fer-se’n càrrec, és veritat  que avortar serà millor que optar per l’adopció? O, realment no té possibilitats de ser feliç un nen amb síndrome de Down?. D’altra banda, donem per fet que tenir dubtes de què l’embrió sigui realment algú de qui podem decidir sobre la seva vida i la seva mort és propi de persones religioses, quan a mi em sembla, pura i simplement, una actitud molt natural i humana. Tots aquests punts em fan pensar que potser hauríem de començar a mirar-nos aquest tema des d'un altre angle. 

He estat buscant a la web pàgines sobre el tema. Malahuradament sembla que moltes de les idees contràries a l’avortament han estat segrestades per grups que a mi em resulten de perfil massa fonamentalista i que fiquen en el mateix sac molts altres temes. Però qui busca… troba! I finalment he trobat aquest link molt interessant, on es reprodueix un text de María Berrozpe:


Espero que us agradi i que us convidi a la reflexió!

dilluns, 20 d’agost de 2012


PERSONES DARRERA ELS PREJUDICIS


Font: Internet
Un dels punts que m’ha cridat l’atenció en la meva lectura del llibre d’Eulàlia Tort ‘Converses amb Teresa Forcades’ és el moment en què aquesta comenta com va treure el tema de l’homosexualitat en una xerrada per un grup de monges, parlant-los d’un grup de gais i lesbianes que ella coneixia. La sorpresa va ser que les germanes, enlloc de començar a debatre sobre  l’homosexualitat, van interesar-se directament pels problemes dels integrants d’aquest grup: Quants són? Com ho han dit a casa seva?
Aquest anar més enllà de l’etiqueta per anar a la persona és un tresor i una capacitat difícil d’assolir. I em recorda certs passatges de la meva vida que em van portar a decidir, ja fa temps i amb gran fermesa, no barallar-m’hi mai amb ningú ni fer prejudicis per qüestions d’orientació religiosa, sexual, o qualsevol decisió que tingués a veure amb la seva vida privada i la seva llibertat personal.
Moltes vegades hauríem d’intentar posar-nos en la pell de les persones a les que etiquetem. Com es senten? Imaginem-nos per un moment que som homosexuals i que sabem que dir-ho implicarà que els altres ens vegin diferents.  O posem-nos en la pell d’una monja que sent  com la miren amb suspicàcia pel simple fet de ser monja.  Quant dolor, quantes energies perdudes, quantes baralles han estat causades per no saber respectar aquesta llibertat individual, per aquesta mania de veure tots els que no viuen de la nostra manera ‘estàndar’ com extranys o sospitosos?