dimarts, 25 de setembre de 2012


ELS NOSTRES NENS I ELS EXPERTS


Edward Jenner (1749-1823),
iniciador de la vacunació

En els últims 100 anys hem viscut canvis molt ràpids i profunds en el nostre sistema de vida. En la infància, aquests canvis són molt evidents. Els nostres fills no viuen com vivíem nosaltres, ni nosaltres hem viscut com els nostres pares i ja no diguem com els nostres avis. 

L’accés regular a bens com la sanitat i l’educació ha portat un gran canvi. Un punt d’inflexió molt important. Per primera vegada a la historia, en un racó privilegiat del planeta la mortaldat infantil és rara, i lacres com l’analfabetisme han estat eradicades. La medicina, la docència, han millorat substancialment les nostres vides.

L'examen, d'Albert Anker

Però de totes aneres, tal i com indica Teresa Forcades en el llibre de Eulàlia Tort Converses amb Teresa Forcades ja no està tan clar que els avenços científics estiguin millorant les nostres vides en la mateixa mida que ho van fer a principis del segle XX.

Quan un ha estat pare/mare uns anys i mira enrere la història dels seus fills, no hi veu només els mestres i metges en la seva justa mida, sino també, al voltant, tota una sèrie d'experts i professionals que sembla que cada cop són més necessaris i l'activitat dels quals envaeix cada dia més la vida dels infants, desbancant massa vegades el sa instint maternal/paternal i la relació pares/fills i l'espai pel temps lliure, l'oci i les relacions humanes.

Maternitat, de Gustav Klimt
Anem a recordar una mica. Què es el que –gairebé segur- se li diu a una mare que alleta els seus fills? Doncs alguna cosa com ‘ja tens prou llet’? Donant per suposat que el 90% de les mares no en tenen i que per tant necessiten complementar les dietes dels seus infants amb llet de fórmula. És curiosa la poca fe que tenim en que la llet humana serveixi per fer créixer bebès humans! 

Poc després, venen els consells tipus ‘no agafar-los en braços’. Malgrat l’instint ens digui el contrari, no els hem d’agafar en braços! Afirmacions plenament recolzades per una àmplia bibliografia on certs experts desbanquen de nou els nostres instints per canviar-los per una sèrie de tècniques conductuals d’educació tipus ‘com domar els seus fills’. És a dir, deixem de banda la riquesa d’una relació plena per convertir-nos en una espècie de domadors de nens, preocupats de que si no som prou ‘rectes’ els nostres fills es ‘torçaran’ i esdevindran qui sap què. Curiós de nou la poca fe que es té en la naturalesa humana.  Realment, sense tècniques conductuals, els nens no menjaran bé ni dormiran bé ni es portaran bé? Fa anys que no aplico res de tot això i els meus fills estan la mar de bé. 

Afecte de Pare, d'Albert Anker 
L’època en que et diuen que els nens no s’han d’agafar en braços acostuma a coincidir amb l’època en que els pares intenten conciliar vida laboral i familiar. Novament, la solució que es presenta de manera més general no és la lluita per un sistema económico-social i uns horaris que permetin que els pares/mares segueixin sent pares/mares sense patir el càstig de ser expulsats de l’exercici de la seva professió, sinó que es suposa que la solució passa per que els nens i nenes siguin educats en guarderies, on, s’insisteix, es ‘sociabilitzen’ i ‘s’estimulen’, a la vegada que els pares queden ‘alliberats’ per anar a treballar. Novament, els experts i els professionals tenen cura dels nostres fills en hores i situacions en què n’haurien de tenir cura els pares. 

Al cap d’uns anys, tots aquests nens i nenes que han crescut envoltats per tota aquesta pedagogia fora de lògica van a l’escola. I aleshores comença la preocupació per les ‘notes’. Assegurar-se que el nen ‘sobreviurà’ en el nostre sistema hipercompetitiu sembla imprescindible. No ho sembla, no obstant, la recepta que és, segons la meva experiència i la de moltes amistats, més eficient: estar-se moltes estones amb els fills. Amb temps, un pot, no només supervisar les seves tasques escolars, sinó enriquir-los la ment a base de parlar amb ells de mil coses mentre es juga o simplement preparant el dinar. En comptes d’aplicar aquesta recepta, optem per portar els nostres fills a activitats extraescolars (novament, bona part del temps que estaríem amb ells l’ocuparan professionals). 

Finalment, si el nen no s’integra en tot aquest esquema de pedagogia conductual, escola i extraescolars es sospitarà no tingui algun trastorn. I dic això sabent que hi ha nens amb trastorns (malahuradament en conec algun cas personalment), però amb la convicció de que molts altres suposats trastorns que avui en dia intentem resoldre a través de professionals (teràpies, medicacions) es podrien resoldre –o potser no haurien arribat a ser un problema- en un context menys estressant on la relació pares-fills fos més humana, més natural i on pares i fills tinguessin més temps per estar junts. Per jugar, per fer una passejada per la muntanya, o per, simplement, per estar a casa, cadascú fent les seves coses, però sentint-nos a prop els uns dels altres.  
Maternitat, de Pierre- Auguste Renoir 
 No puc deixar d’incloure una entrevista esfereïdora que he llegit avui en la premsa: 
http://www.lavanguardia.com/vida/20120925/54351792399/menus-escolares-taper.html

Com a mare que prepara els esmorzars, dinars i sopars a casa la major part dels dies, he trobat horrorós llegir aquesta entrevista. Novament, sembla que els pares som els menys adequats per educar els fills en els bons hàbits i per donar-los un menjar saludable, i que el millor és que d’això s’encarreguin professionals! 

I finalment, una reflexió: quin és l’objectiu de l’educació? Perquè fa anys que escolto professionals i la immensa majoria fan referència a dos grans temes: l’adquisició d’ hàbits i els problemes escolars. I un nen, és això? Algú que ha d’aprendre bons hàbits i treure bones notes? O és molt més que això? Jo crec que és molt, molt més que això. És un ésser únic, amb les seves motivacions, els seus somnis i les seves relacions amb els altres. Algú a qui escoltar i a qui acompanyar i de qui gaudir la seva companyia. Deixem-nos portar pels nostres instints i reivindiquem el dret a estar estones amb els nostres fills! 

4 comentaris:

  1. Celebro el artículo, es muy interesante y, entre otras cosas, das en el clavo empleando la palabra “domesticar”. Vivimos la tiranía del mediocre, quieren idiotizarnos y aborregarnos estimulando los bajos instintos como válvula de escape; hay una intolerable injerencia del Estado en todos los ámbitos de la vida y en el sagrado derecho a la libertad del individuo. Los planes educativos van de fracaso en fracaso, tenemos unos jóvenes que, salvo excepciones, tienen aparentemente muchos conocimientos y títulos pero sin una base sólida que los sustente y el machismo y la violencia están más arraigados que en mi generación, y no es una percepción subjetiva, son hechos, basta con consultar las hemerotecas.
    Respecto a los niños, parece que sólo es una cuestión de tiempo que cualquier día aparezcan mil “expertos” afirmando que están mejor internados que con sus familias. He leído lo de La Vanguardia, y además de lo dicho y mucho más que se podría decir, aprovecho para expresar mi hartazgo sobre la falacia de la famosa dieta mediterránea; siendo niño -y no tan niño, y aún no soy anciano-, bastantes personas en este país pasaban hambre, el aceite de oliva era un lujo tan solo al alcance de unos pocos... ¡Qué dieta mediterránea! España es un país pobre, y lo digo basándome en los recursos naturales de que se dispone. En fin, me cabreo y me tengo que ir, pero tienes mucha razón.

    ¡Saludos!

    ResponElimina
  2. Hola Esteban:

    Muchas gracias por tu comentario. Es ciertamente muy triste esta intromisión continua que quizás beneficia la actividad económica de muchos pero para nada los intereses reales de los niños.
    Lo que me sorprendió buscando imágenes para este artículo fue la gran cantidad de pinturas de hace siglos, de padres/madres mirando con cariño a sus hijos. ¡Si nos han vendido la moto de que en esas épocas el padre era un ser despótico y la madre un ser sacrificado y amargado! Y en realidad parecen ser mucho menos despóticos que nosotros y nuestras frías técnicas conductuales modernas.
    Saludos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡De nada, Elisa!
      Pues sí, no había reparado en lo de las pinturas (me gusta especialmente la de Renoir y la de Anker). Recuerdo haber leído bastantes veces que lo de amar a tu pareja y a tus hijos, enamorarse de ellos, es algo así como un fenómeno moderno que no se daba antes del siglo XX, nunca me lo he creído porque el ser humano es básicamente igual ahora que cuando estaba en las cavernas, además y desgraciadamente, en muchos aspectos aún las tenemos muy cerca.
      ¡Saludos!

      Elimina
  3. Gracias! Yo también he encontrado fascinante la obra de Albert Anker, pintor que no conocía. Saludos!

    ResponElimina