LA NOSTRA CONSCIÈNCIA PERSONAL: L'EXEMPLE DE SOPHIE SCHOLL

Cartell de la pel.lícula Sophie Scholl: los
últimos días. Font: Internet

Hi ha actituds humanes davant les quals un no pot sinó agenollar-se, avergonyir-se per totes les vegades que ‘mira a una altra banda’ i sentir-se amb deute amb els que han viscut fidels a la seva consciència i que són un far per tots nosaltres.

Aquesta sensació és la que vaig tenir després de veure aquest fragment de la pel.lícula Sophie Scholl: los últimos días, de Marc   Rothemund   (2005). Podeu trobar la versió castellana a:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=obqXGv61OlY

i la versió original alemanya amb subtítols en anglés a:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=gqnD_165Ow4

Aquesta pel.lícula està basada en la historia real de Sophie Scholl, membre, juntament amb el seu germà Hans,  de La Rosa Blanca, grup d’estudiants alemanys que es dedicaven a distribuir octavilles contra el règim nazi. Tant Sophie com el seu germà Hans i d’altres membres d’aquesta associació pacífica van ser descoberts i executats l’any 1943.

Monument en record a La Rosa Blanca,
a Munich. Font: Wikipèdia

El fragment que he enllaçat correspon al final de l’interrogatori que li fa un policia de la Gestapo (Robert Mohr), quan ja totes les proves s’havien girat contra d’ells.  De moment no he trobat temps per veure la pel.lícula sencera, cosa que desitjo poder fer ben aviat, però només aquest diàleg entre Sophie i el seu interrogador és suficient per deixar trasbalsat a qualsevol que el vegi. Tant per l’actitud impressionant de Sophie com pel fet que és realment colpidor pensar que, en les extremes circumstàncies de la pel.lícula, molts de nosaltres seríem més Robert Mohr que Sophie Scholl. O és que no reconeixem en el seu discurs molts arguments i justificacions que avui en dia –en un altre escenari- segueixen vigents? L’interrogador acusa Sophie de ser una idealista que ho tingut tot massa fàcil, de no valorar la sort que ha tingut d’estudiar i tot el que el règim nazi ha fet per ella, considera que la guerra és una guerra justa i honorable per salvar Alemanya del comunisme, està convençut que un cert grup social (els jueus) són la causa dels problemes del país, etc. etc. etc. Està completament convençut de l’ideari nazi i no creu que un altre paradigma sigui possible en la realitat.

Sophie Scholl davant Robert Mohr (fotograma de la pel.lícula
Sophie Scholl: los últimos días). Font: Internet.

Arguments similars no són tan extranys de sentir molts anys després, qui ens diu que en situacions semblants no faríem nosaltres com ell? Seguim creient que, en la realitat, un món sense injustícies és impossible, sentim a dir que els problemes venen d’altres grups socials (com ara els immigrants), seguim mirant a una altra banda, sense que ens importi massa les condicions laborals dels que han fabricat el que comprem a bon preu ni les guerres que pugui ocasionar el nostre sistema econòmic. El ‘no hi podem fer res’ , ‘què hi vols fer’, són frases habituals, que recorden la de Martin Luther King: Quan reflexionem sobre el nostre segle XX, no ens semblarà el més greu les perversitats dels malvats, sinó l'escandalós silenci de les bones persones.

El sacrifici de Sophie Scholl no és un simple fet històric, sinó que ens interpel.la profundament a que el seu gest no hagi estat en va. Això ho explica molt millor que jo Rainer Uphoff, autor del llibre Sophie Scholl frente al Totalitarismo, que espero poder llegir en breu, en aquesta molt interessant entrevista:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=IrzUfS_3e4E

Rainer Uphoff explica magistralment com, a l’igual que aleshores, nosaltres ens fem la il.lusió de viure en una societat ‘bona’, sense veure –o sense voler veure- tota la misèria que la nostra manera de fer comporta en altres països. Qui està darrera del que consumim? Passarem de llarg sense mirar el sofriment dels altres? O serem conseqüents amb la nostra consciència, tal i com ens van ensenyar a fer els membres de La Rosa Blanca? La consciència, com diu Sophie Scholl en aquest fragment de la pel.lícula, no canvia mai. I de fet, mai ens en podem desempallegar d’ella, per més que ens fabriquem els més sofisticats autoenganys. I és només seguint-la de veritat que serem persones lliures i plenes. És possible que mai aconseguim estar a l’alçada de la dignitat, valentia i coratge que va demostrar Sophie Scholl, però és el nostre deure cap a ella i cap a tota la gent que ens ha donat esperança, fer que el seus esforços i sacrificis no hagin estat en va.