ELS NOSTRES NENS I ELS EXPERTS

Edward Jenner (1749-1823),
iniciador de la vacunació

En els últims 100 anys hem viscut canvis molt ràpids i profunds en el nostre sistema de vida. En la infància, aquests canvis són molt evidents. Els nostres fills no viuen com vivíem nosaltres, ni nosaltres hem viscut com els nostres pares i ja no diguem com els nostres avis. 

L’accés regular a bens com la sanitat i l’educació ha portat un gran canvi. Un punt d’inflexió molt important. Per primera vegada a la historia, en un racó privilegiat del planeta la mortaldat infantil és rara, i lacres com l’analfabetisme han estat eradicades. La medicina, la docència, han millorat substancialment les nostres vides.

L'examen, d'Albert Anker

Però de totes aneres, tal i com indica Teresa Forcades en el llibre de Eulàlia Tort Converses amb Teresa Forcades ja no està tan clar que els avenços científics estiguin millorant les nostres vides en la mateixa mida que ho van fer a principis del segle XX.

Quan un ha estat pare/mare uns anys i mira enrere la història dels seus fills, no hi veu només els mestres i metges en la seva justa mida, sino també, al voltant, tota una sèrie d'experts i professionals que sembla que cada cop són més necessaris i l'activitat dels quals envaeix cada dia més la vida dels infants, desbancant massa vegades el sa instint maternal/paternal i la relació pares/fills i l'espai pel temps lliure, l'oci i les relacions humanes.

Maternitat, de Gustav Klimt

Anem a recordar una mica. Què es el que –gairebé segur- se li diu a una mare que alleta els seus fills? Doncs alguna cosa com ‘ja tens prou llet’? Donant per suposat que el 90% de les mares no en tenen i que per tant necessiten complementar les dietes dels seus infants amb llet de fórmula. És curiosa la poca fe que tenim en que la llet humana serveixi per fer créixer bebès humans! 

Poc després, venen els consells tipus ‘no agafar-los en braços’. Malgrat l’instint ens digui el contrari, no els hem d’agafar en braços! Afirmacions plenament recolzades per una àmplia bibliografia on certs experts desbanquen de nou els nostres instints per canviar-los per una sèrie de tècniques conductuals d’educació tipus ‘com domar els seus fills’. És a dir, deixem de banda la riquesa d’una relació plena per convertir-nos en una espècie de domadors de nens, preocupats de que si no som prou ‘rectes’ els nostres fills es ‘torçaran’ i esdevindran qui sap què. Curiós de nou la poca fe que es té en la naturalesa humana.  Realment, sense tècniques conductuals, els nens no menjaran bé ni dormiran bé ni es portaran bé? Fa anys que no aplico res de tot això i els meus fills estan la mar de bé. 

Afecte de Pare, d'Albert Anker 

L’època en que et diuen que els nens no s’han d’agafar en braços acostuma a coincidir amb l’època en que els pares intenten conciliar vida laboral i familiar. Novament, la solució que es presenta de manera més general no és la lluita per un sistema económico-social i uns horaris que permetin que els pares/mares segueixin sent pares/mares sense patir el càstig de ser expulsats de l’exercici de la seva professió, sinó que es suposa que la solució passa per que els nens i nenes siguin educats en guarderies, on, s’insisteix, es ‘sociabilitzen’ i ‘s’estimulen’, a la vegada que els pares queden ‘alliberats’ per anar a treballar. Novament, els experts i els professionals tenen cura dels nostres fills en hores i situacions en què n’haurien de tenir cura els pares. 

Al cap d’uns anys, tots aquests nens i nenes que han crescut envoltats per tota aquesta pedagogia fora de lògica van a l’escola. I aleshores comença la preocupació per les ‘notes’. Assegurar-se que el nen ‘sobreviurà’ en el nostre sistema hipercompetitiu sembla imprescindible. No ho sembla, no obstant, la recepta que és, segons la meva experiència i la de moltes amistats, més eficient: estar-se moltes estones amb els fills. Amb temps, un pot, no només supervisar les seves tasques escolars, sinó enriquir-los la ment a base de parlar amb ells de mil coses mentre es juga o simplement preparant el dinar. En comptes d’aplicar aquesta recepta, optem per portar els nostres fills a activitats extraescolars (novament, bona part del temps que estaríem amb ells l’ocuparan professionals). 

Finalment, si el nen no s’integra en tot aquest esquema de pedagogia conductual, escola i extraescolars es sospitarà no tingui algun trastorn. I dic això sabent que hi ha nens amb trastorns (malahuradament en conec algun cas personalment), però amb la convicció de que molts altres suposats trastorns que avui en dia intentem resoldre a través de professionals (teràpies, medicacions) es podrien resoldre –o potser no haurien arribat a ser un problema- en un context menys estressant on la relació pares-fills fos més humana, més natural i on pares i fills tinguessin més temps per estar junts. Per jugar, per fer una passejada per la muntanya, o per, simplement, per estar a casa, cadascú fent les seves coses, però sentint-nos a prop els uns dels altres.  

Maternitat, de Pierre- Auguste Renoir 

 No puc deixar d’incloure una entrevista esfereïdora que he llegit avui en la premsa: 

http://www.lavanguardia.com/vida/20120925/54351792399/menus-escolares-taper.html

Com a mare que prepara els esmorzars, dinars i sopars a casa la major part dels dies, he trobat horrorós llegir aquesta entrevista. Novament, sembla que els pares som els menys adequats per educar els fills en els bons hàbits i per donar-los un menjar saludable, i que el millor és que d’això s’encarreguin professionals! 

I finalment, una reflexió: quin és l’objectiu de l’educació? Perquè fa anys que escolto professionals i la immensa majoria fan referència a dos grans temes: l’adquisició d’ hàbits i els problemes escolars. I un nen, és això? Algú que ha d’aprendre bons hàbits i treure bones notes? O és molt més que això? Jo crec que és molt, molt més que això. És un ésser únic, amb les seves motivacions, els seus somnis i les seves relacions amb els altres. Algú a qui escoltar i a qui acompanyar i de qui gaudir la seva companyia. Deixem-nos portar pels nostres instints i reivindiquem el dret a estar estones amb els nostres fills! 

SOBRE EL NOSTRE DESENVOLUPAMENT PERSONAL I ELS NOSTRES FILLS

Quan era una nena petita i al llarg de la meva adolescència veia els convents de monges com uns llocs tancats i avorrits on es recitaven pregàries avorrides.  Per això un dels punts que impacten a l’escoltar a Teresa Forcades és quan parla dels monestirs com espais de realització femenina independents de la societat patriarcal.

De fet,  qualsevol que conegui algun convent sap que això és veritat. És sorprenent que algunes de les persones més felices que conec, que senten la seva vida com més plena són… monges! Persones que són felices perquè a través del convent han desenvolupat la seva vocació, els seus ideals i anhels més profunds. Senten que han ajudat els altres, que han format part activa de la societat amb la seva feina. Han viscut una vida amb sentit i trascendència per la gent que les envoltava.

El secret de la felicitat, és, sens dubte, complir amb els anhels més profunds (és a dir, amb la pròpia vocació). Qualsevol pas en aquesta direcció ens omplirà, i apartar-nos d’aquestes aspiracions, ens erosionarà poc a poc.

Massa vegades, crec, es diu que la raó per la qual les dones no desenvolupen els seus anhels dins de les societats patriarcals és el fet d’haver de cuidar dels fills. Bé, això és, crec, un error, és donar-li les culpes a qui no les té.

Veure els fills com un ‘obstacle’ en la pròpia realització (i per tant, gairebé com l’enemic) és un absurd. Els fills no són un obstacle. Són un dels grans motius per realitzar-nos, i, malgrat en els seus primers anys ens necessitin moltíssimes hores, tots sabem que quan una persona està molt interessada en alguna cosa treu el temps de sota les pedres.

I si els fills no són el motiu, quina és la raó de que moltes dones en les societats patriarcals sentin que no estan realitzades?  Doncs bé: el motiu és que en aquestes societats se’ls tallen les ales per seguir els seus somnis. Com a excusa, es posa el tema dels fills, però en el fons, el problema és que en aquestes parelles ‘patriarcals’ els somnis de les dones no hi compten (ni elles mateixes s’atreveixen a tenir-los).

He conegut al llarg de la meva vida moltes dones casades. Algunes molt felices i d’altres clarament tristes. El grau de felicitat, al meu parer, està en correlació amb el fet d’haver pogut lluitar pels seus somnis. Sé de dones –amb uns quants fills- que han treballat amb projectes en els que creien. Aquestes dones són felices i acostumen a tenir una bona relació amb el seu marit. Sé d’altres que han renunciat als seus somnis, que han ‘cedit’ constanment, en definitiva, que per un motiu o un altre han acceptat una relació de ‘submissió’ davant la seva parella. I no fa falta anar-hi gaire lluny: quantes de les nostres joves –que encara no tenen fills! estan seguint actualment aquests mateixos patrons de renúncia i submissió?

Per això em sap molt greu que es parli dels fills com a ‘obstacles’ en la realització personal. Els meus fills no han estat obstacles sinó grans fonts d’inspiració. El cuidar-los i guiar-los ha estat una gran escola, un gran aprenentatge i una oportunitat per reorientar la meva vida. Les estones que els dedico no són ‘temps perdut’, sinó el meu gran tresor.

SER  CONSCIENTS EN LA NOSTRA VIDA.  REALMENT, NO HI HA ALTERNATIVES?

Plasmodium falciparum, protozou responsable de milions
de morts per malària. Font: Wikipèdia

Llegir el capítol 4 del llibre d’Eulàlia Tort (‘4. Farmacèutiques: el fi mai no justifica els mitjans’) és simplement esfereïdor. Poques coses resulten tan obscenes com saber que cada any moren més d’un milió de persones per malària a la vegada que al primer món s’han d’inventar malalties per vendre més productes farmacèutics.

Però, a la vegada que vivim envoltats de fets que ens resulten inacceptables, és igual de certa i terrible la  impotència que sentim per canviar-los. Hem assumit que ‘no podem fer-hi res’, ‘és la llei del mercat’, com si aquesta ‘llei del mercat’ fos una llei de la natura, quan el mercat és una creació humana i per tant la podem regir per les lleis que nosaltres escollim.

Louis Pasteur. Font: Creative
 Commons

Alexander Fleming. Font. Wikipèdia

Donem per fet que no hi podem fer res per a que la indústria farmacèutica (i la indústria en general) s’enfoqui realment  al bé comú. Tot ens cau tot molt lluny. Els laboratoris són grans i sofisticats , els mitjans per fer recerca farmacèutica són molt cars i només els poden finançar un grup d’empreses amb molt de capital que també ens cauen molt lluny. Qui pot fer recerca al marge d’aquests grans capitals? Quanta enyorança causa l’edat d’or de la microbiologia: Pasteur, Fleming,… van fer grans salts científics amb mitjans que avui ens semblarien ridículs. I va ser en aquesta època quan la medicina va millorar radicalment la vida de les persones. Avui en dia, no queda tan clar que els avenços científics millorin la nostra qualitat de vida de la mateixa manera que a finals del segle XIX i principis XX (pg. 64 del llibre d’Eulàlia Tort).

Al llibre de Christian Felber ‘La economía del bien común’ hi ha una frase encapçalant el pròleg a la nova edició: ‘Sempre hi ha una alternativa’. Sí, no ens hem de conformar amb el que trobem inaceptable. Viure una vida més conscient ens farà trobar, sens dubte, les maneres d’influir i canviar aquelles realitats que no ens semblen compatibles amb la dignitat humana. Fer aturades en el camí, passar pel nostre filtre crític el que sentim i pensem, ens farà més lliures i menys manipulables. I per tant, més conscients i més capaços de canviar la deriva de la nostra societat.

SOBRE ALGUNES IDEES QUE DONEM PER FET EN EL TEMA DE L’AVORTAMENT

He estat llegint la part del llibre d’Eulàlia Tort on Teresa Forcades explica la seva postura sobre el tema de l’avortament. Concretament, exposa que la relació mare-fill és una relació especial i que ningú pot interferir en la decisió de la mare sense trencar el seu dret a la llibertat individual.

Sobre aquest punt, en discrepo, encara que valoro molt positivament que aquest tema entri en discussió calmada i sincera (en particular, val molt la pena llegir el relat sobre la noia afro-americana que es va trobar en un hospital de Buffalo, pg. 148 del llibre).

Efectivament, no hi estic d’acord amb moltes idees que usualment donem per vàlides sobre aquest tema. Concretament, em sembla que donem massa per fet que hi ha individus que, de néixer, seran desgraciats. Quan els pares no estan en condicions de fer-se’n càrrec, és veritat  que avortar serà millor que optar per l’adopció? O, realment no té possibilitats de ser feliç un nen amb síndrome de Down?. D’altra banda, donem per fet que tenir dubtes de què l’embrió sigui realment algú de qui podem decidir sobre la seva vida i la seva mort és propi de persones religioses, quan a mi em sembla, pura i simplement, una actitud molt natural i humana. Tots aquests punts em fan pensar que potser hauríem de començar a mirar-nos aquest tema des d'un altre angle. 

He estat buscant a la web pàgines sobre el tema. Malahuradament sembla que moltes de les idees contràries a l’avortament han estat segrestades per grups que a mi em resulten de perfil massa fonamentalista i que fiquen en el mateix sac molts altres temes. Però qui busca… troba! I finalment he trobat aquest link molt interessant, on es reprodueix un text de María Berrozpe:

http://www.tenemostetas.com/2010/08/la-adopcion-como-alternativa-ante-un.html

Espero que us agradi i que us convidi a la reflexió!

PERSONES DARRERA ELS PREJUDICIS

Font: Internet

Un dels punts que m’ha cridat l’atenció en la meva lectura del llibre d’Eulàlia Tort ‘Converses amb Teresa Forcades’ és el moment en què aquesta comenta com va treure el tema de l’homosexualitat en una xerrada per un grup de monges, parlant-los d’un grup de gais i lesbianes que ella coneixia. La sorpresa va ser que les germanes, enlloc de començar a debatre sobre  l’homosexualitat, van interesar-se directament pels problemes dels integrants d’aquest grup: Quants són? Com ho han dit a casa seva?

Aquest anar més enllà de l’etiqueta per anar a la persona és un tresor i una capacitat difícil d’assolir. I em recorda certs passatges de la meva vida que em van portar a decidir, ja fa temps i amb gran fermesa, no barallar-m’hi mai amb ningú ni fer prejudicis per qüestions d’orientació religiosa, sexual, o qualsevol decisió que tingués a veure amb la seva vida privada i la seva llibertat personal.

Moltes vegades hauríem d’intentar posar-nos en la pell de les persones a les que etiquetem. Com es senten? Imaginem-nos per un moment que som homosexuals i que sabem que dir-ho implicarà que els altres ens vegin diferents.  O posem-nos en la pell d’una monja que sent  com la miren amb suspicàcia pel simple fet de ser monja.  Quant dolor, quantes energies perdudes, quantes baralles han estat causades per no saber respectar aquesta llibertat individual, per aquesta mania de veure tots els que no viuen de la nostra manera ‘estàndar’ com extranys o sospitosos?