SOBRE EL NOSTRE DESENVOLUPAMENT PERSONAL I ELS NOSTRES FILLS

Quan era una nena petita i al llarg de la meva adolescència veia els convents de monges com uns llocs tancats i avorrits on es recitaven pregàries avorrides.  Per això un dels punts que impacten a l’escoltar a Teresa Forcades és quan parla dels monestirs com espais de realització femenina independents de la societat patriarcal.

De fet,  qualsevol que conegui algun convent sap que això és veritat. És sorprenent que algunes de les persones més felices que conec, que senten la seva vida com més plena són… monges! Persones que són felices perquè a través del convent han desenvolupat la seva vocació, els seus ideals i anhels més profunds. Senten que han ajudat els altres, que han format part activa de la societat amb la seva feina. Han viscut una vida amb sentit i trascendència per la gent que les envoltava.

El secret de la felicitat, és, sens dubte, complir amb els anhels més profunds (és a dir, amb la pròpia vocació). Qualsevol pas en aquesta direcció ens omplirà, i apartar-nos d’aquestes aspiracions, ens erosionarà poc a poc.

Massa vegades, crec, es diu que la raó per la qual les dones no desenvolupen els seus anhels dins de les societats patriarcals és el fet d’haver de cuidar dels fills. Bé, això és, crec, un error, és donar-li les culpes a qui no les té.

Veure els fills com un ‘obstacle’ en la pròpia realització (i per tant, gairebé com l’enemic) és un absurd. Els fills no són un obstacle. Són un dels grans motius per realitzar-nos, i, malgrat en els seus primers anys ens necessitin moltíssimes hores, tots sabem que quan una persona està molt interessada en alguna cosa treu el temps de sota les pedres.

I si els fills no són el motiu, quina és la raó de que moltes dones en les societats patriarcals sentin que no estan realitzades?  Doncs bé: el motiu és que en aquestes societats se’ls tallen les ales per seguir els seus somnis. Com a excusa, es posa el tema dels fills, però en el fons, el problema és que en aquestes parelles ‘patriarcals’ els somnis de les dones no hi compten (ni elles mateixes s’atreveixen a tenir-los).

He conegut al llarg de la meva vida moltes dones casades. Algunes molt felices i d’altres clarament tristes. El grau de felicitat, al meu parer, està en correlació amb el fet d’haver pogut lluitar pels seus somnis. Sé de dones –amb uns quants fills- que han treballat amb projectes en els que creien. Aquestes dones són felices i acostumen a tenir una bona relació amb el seu marit. Sé d’altres que han renunciat als seus somnis, que han ‘cedit’ constanment, en definitiva, que per un motiu o un altre han acceptat una relació de ‘submissió’ davant la seva parella. I no fa falta anar-hi gaire lluny: quantes de les nostres joves –que encara no tenen fills! estan seguint actualment aquests mateixos patrons de renúncia i submissió?

Per això em sap molt greu que es parli dels fills com a ‘obstacles’ en la realització personal. Els meus fills no han estat obstacles sinó grans fonts d’inspiració. El cuidar-los i guiar-los ha estat una gran escola, un gran aprenentatge i una oportunitat per reorientar la meva vida. Les estones que els dedico no són ‘temps perdut’, sinó el meu gran tresor.