ELS NOSTRES NENS I ELS EXPERTS

Edward Jenner (1749-1823),
iniciador de la vacunació

En els últims 100 anys hem viscut canvis molt ràpids i profunds en el nostre sistema de vida. En la infància, aquests canvis són molt evidents. Els nostres fills no viuen com vivíem nosaltres, ni nosaltres hem viscut com els nostres pares i ja no diguem com els nostres avis. 

L’accés regular a bens com la sanitat i l’educació ha portat un gran canvi. Un punt d’inflexió molt important. Per primera vegada a la historia, en un racó privilegiat del planeta la mortaldat infantil és rara, i lacres com l’analfabetisme han estat eradicades. La medicina, la docència, han millorat substancialment les nostres vides.

L'examen, d'Albert Anker

Però de totes aneres, tal i com indica Teresa Forcades en el llibre de Eulàlia Tort Converses amb Teresa Forcades ja no està tan clar que els avenços científics estiguin millorant les nostres vides en la mateixa mida que ho van fer a principis del segle XX.

Quan un ha estat pare/mare uns anys i mira enrere la història dels seus fills, no hi veu només els mestres i metges en la seva justa mida, sino també, al voltant, tota una sèrie d'experts i professionals que sembla que cada cop són més necessaris i l'activitat dels quals envaeix cada dia més la vida dels infants, desbancant massa vegades el sa instint maternal/paternal i la relació pares/fills i l'espai pel temps lliure, l'oci i les relacions humanes.

Maternitat, de Gustav Klimt

Anem a recordar una mica. Què es el que –gairebé segur- se li diu a una mare que alleta els seus fills? Doncs alguna cosa com ‘ja tens prou llet’? Donant per suposat que el 90% de les mares no en tenen i que per tant necessiten complementar les dietes dels seus infants amb llet de fórmula. És curiosa la poca fe que tenim en que la llet humana serveixi per fer créixer bebès humans! 

Poc després, venen els consells tipus ‘no agafar-los en braços’. Malgrat l’instint ens digui el contrari, no els hem d’agafar en braços! Afirmacions plenament recolzades per una àmplia bibliografia on certs experts desbanquen de nou els nostres instints per canviar-los per una sèrie de tècniques conductuals d’educació tipus ‘com domar els seus fills’. És a dir, deixem de banda la riquesa d’una relació plena per convertir-nos en una espècie de domadors de nens, preocupats de que si no som prou ‘rectes’ els nostres fills es ‘torçaran’ i esdevindran qui sap què. Curiós de nou la poca fe que es té en la naturalesa humana.  Realment, sense tècniques conductuals, els nens no menjaran bé ni dormiran bé ni es portaran bé? Fa anys que no aplico res de tot això i els meus fills estan la mar de bé. 

Afecte de Pare, d'Albert Anker 

L’època en que et diuen que els nens no s’han d’agafar en braços acostuma a coincidir amb l’època en que els pares intenten conciliar vida laboral i familiar. Novament, la solució que es presenta de manera més general no és la lluita per un sistema económico-social i uns horaris que permetin que els pares/mares segueixin sent pares/mares sense patir el càstig de ser expulsats de l’exercici de la seva professió, sinó que es suposa que la solució passa per que els nens i nenes siguin educats en guarderies, on, s’insisteix, es ‘sociabilitzen’ i ‘s’estimulen’, a la vegada que els pares queden ‘alliberats’ per anar a treballar. Novament, els experts i els professionals tenen cura dels nostres fills en hores i situacions en què n’haurien de tenir cura els pares. 

Al cap d’uns anys, tots aquests nens i nenes que han crescut envoltats per tota aquesta pedagogia fora de lògica van a l’escola. I aleshores comença la preocupació per les ‘notes’. Assegurar-se que el nen ‘sobreviurà’ en el nostre sistema hipercompetitiu sembla imprescindible. No ho sembla, no obstant, la recepta que és, segons la meva experiència i la de moltes amistats, més eficient: estar-se moltes estones amb els fills. Amb temps, un pot, no només supervisar les seves tasques escolars, sinó enriquir-los la ment a base de parlar amb ells de mil coses mentre es juga o simplement preparant el dinar. En comptes d’aplicar aquesta recepta, optem per portar els nostres fills a activitats extraescolars (novament, bona part del temps que estaríem amb ells l’ocuparan professionals). 

Finalment, si el nen no s’integra en tot aquest esquema de pedagogia conductual, escola i extraescolars es sospitarà no tingui algun trastorn. I dic això sabent que hi ha nens amb trastorns (malahuradament en conec algun cas personalment), però amb la convicció de que molts altres suposats trastorns que avui en dia intentem resoldre a través de professionals (teràpies, medicacions) es podrien resoldre –o potser no haurien arribat a ser un problema- en un context menys estressant on la relació pares-fills fos més humana, més natural i on pares i fills tinguessin més temps per estar junts. Per jugar, per fer una passejada per la muntanya, o per, simplement, per estar a casa, cadascú fent les seves coses, però sentint-nos a prop els uns dels altres.  

Maternitat, de Pierre- Auguste Renoir 

 No puc deixar d’incloure una entrevista esfereïdora que he llegit avui en la premsa: 

http://www.lavanguardia.com/vida/20120925/54351792399/menus-escolares-taper.html

Com a mare que prepara els esmorzars, dinars i sopars a casa la major part dels dies, he trobat horrorós llegir aquesta entrevista. Novament, sembla que els pares som els menys adequats per educar els fills en els bons hàbits i per donar-los un menjar saludable, i que el millor és que d’això s’encarreguin professionals! 

I finalment, una reflexió: quin és l’objectiu de l’educació? Perquè fa anys que escolto professionals i la immensa majoria fan referència a dos grans temes: l’adquisició d’ hàbits i els problemes escolars. I un nen, és això? Algú que ha d’aprendre bons hàbits i treure bones notes? O és molt més que això? Jo crec que és molt, molt més que això. És un ésser únic, amb les seves motivacions, els seus somnis i les seves relacions amb els altres. Algú a qui escoltar i a qui acompanyar i de qui gaudir la seva companyia. Deixem-nos portar pels nostres instints i reivindiquem el dret a estar estones amb els nostres fills!