DE JOVES APRENEM, D'ADULTS COMPRENEM

Segur que de joves tots nosaltres hem conegut algú que ens ha tret especialment de polleguera. El seu comportament ens ha semblat egoista, arbitrari i incomprensible. Potser hem estat víctimes de la seva manera de fer, i li hem acabat agafant una forta mania. I no només a aquella persona, sinó potser a tot el seu entorn d'amistats. 

Però passen els anys i aquesta animadversió va perdent força. Ja no tenim ganes de barallar-nos i, potser inesperadament, observem detalls que ens fan comprendre aquella persona molt més que no l'hem entès mai: ens adonem que potser tenia problemes, o es sentia poc afortunada, o simplement buscava que l'escoltèssim, o qualsevol altra cosa. Potser... si l'haguèssim entés...

I paral.lelament, la nostra idea de nosaltres mateixos com èssers perfectes va caient i desmoronant-se. La vida ens dóna idea i mida dels nostres errors i els nostres pecats... I ja no som tan diferents d'aquells que criticàvem. Ni molt menys. Ni tan importants ni tan especials.

I ara, ja no importa criticar ni judicar. Ja no importa ser el que té raó. L'únic que importa és estirar d'aquell fil que encara ens manté en contacte amb aquella persona. Estirar-lo i deixar que, a la fi, siguin la comprensió i l'amor els qui guanyin la partida.

Font: Internet