dimarts, 27 d’agost del 2013

ELS DEURES DELS RICS

Tots hauríem de tornar a  llegir llibres com l'Eclesiastés
o els Proverbis: la seva sabiduria no entén  d'èpoques ni de llocs.
Diu la Bíblia: El ric comet una injustícia i es sent orgullós; el pobre la pateix i ha de demanar perdó (Eclesiastés, 13:3).

En aquesta crisi aquesta cita m'ha vingut al cap moltes vegades. Una crisi presentada dels dels mitjans com conseqüència del malbaratament comés per les classes mitjanes-baixes, les quals, com culpables, reben el càstig-penitència corresponent, en forma de reducció de sous i de retallades en serveis socials com sanitat i educació (de les que són víctimes especials sectors vulnerables com la infància i la vellesa).

Hi ha qui suposa que amb aquestes mesures s'aconseguirà sortir de la crisi, la qual cosa jo no he entès mai. És difícil sortir de la crisi si no tenim una indústria moderna, competent, amb tecnologia punta, si no tenim independència energètica i financera. Si tot això no canvia, la única competitivitat serà treballar en condicions d'esclavitud, ,a la vegada que els nostres enginyers i científics no tindran indústria i institucions modernes on integrar-se, de manera que hauran de marxar fora. Això, és clar, si les retallades en educació no els han impedit estudiar.

La situació requereix molt més que retallades. Requereix d'altres mesures, com per exemple: que els grans empresaris renunciïn a part dels beneficis per invertir en desenvolupament i modernització de les empreses, a que renuncïin a tenir els diners en paradisos fiscals... Tot això és necessari. Si no, cada vegada tindrem una societat més polaritzada en uns pocs rics molt rics i la resta fortament empobrida.

Tot això són els deures dels rics en aquests moments. Per què encara no he sentit cap polític que apel.li a aquests deures, ni que faci passes per a que això sigui una realitat? Les crides a la responsabilitat, el patriotisme, el deure, la paciència... sempre van dirigides als febles.  I així, com sortirem del pou?

dilluns, 12 d’agost del 2013



L'ECONOMIA DEL BÉ COMÚ I L'ESCLAVITUD 

Ja fa temps que Christian Felber,  un professor de la Universitat de Viena, va promovent el concepte d'Economia del bé comú. Si el llegiu (podeu fer-ho per exemple a 


Christian Felber durant una
entrevista al programa Singulars
de TV3. Font: Internet
trobareu un discurs molt atraient, lúcid i modern. En essència, es tracta de que els governs beneficiïn aquelles empreses que contribueixen al bé comú (mitjançant accés a crèdits a baix interès, exempcions fiscals, etc.), enfront d'aquelles que només serveixen per enriquir els seus propietaris, sense aportar res a la societat. Com diu Christian Felber: 'Avui una empresa pot ser reeixida agreujant els problemes socials i ecològics (....) i trepitjant els drets humans, emprant mà d'obra infantil, desviant els seus beneficis a paradisos fiscals o pressionant mitjançant lobbies per promoure lleis que vagin en benefici propi'.

El discurs de Christian Felber em sembla tan encertat com a la vegada inabastable. Hem de creure que les grans fortunes es conformaran a no pressionar pels seus interessos? Un cop brutal de 'realisme' el donava fa pocs dies la notícia:


sobre el tràfic il.legal de ciutadans asiàtics, als quals se'ls donaven passaports falsos a canvi d'un deute d'entre 40.000 i 50.000 euros. Aquestes pobres persones, per sortir d'una situació de penúria, acabaven en una de pitjor, per benefici sempre d'altres.

I és que, a no ser que estiguem cecs, no podem deixar de veure una gran veritat: quin és el negoci més lucratiu? Doncs òbviament l'esclavitud, en qualsevol de les seves formes. L'esclavitud dels que treballen en tallers insalubres a canvi de sous irrisoris. L'esclavitud dels que, a sobre de treballar en condicions pèssimes, tenen deutes. Per desgràcia, la majoria de negocis més lucratius no tenen res a veure amb el bé comú. Descobrir això és, simplement, descobrir la sopa d'all.
Foto: Tomàs Abella. Intermón.
Font: Revista Fusión

Només hi ha una arma per acabar amb tot això. Es diu consciència col.lectiva. Els tallers com el que va ensorrar-se recentment a Bangladesh només poden desaparèixer el dia que ens faci fàstic consumir productes que porten la sospita d'esclavitud.

La humanitat no està perduda. Ha avançat al llarg dels segles, i seguirà avançant en la bona direcció, si tots creiem que podem i ens hi posem.

L'Economia del bé comú és una proposta basada en persones lliures que cooperen. L'economia que ens envolta està basada en l'explotació del feble per fer el ric més ric. Està basada en teories neo-liberals, que dia a dia no mostren la seva eficàcia sinó en destruir la classe mitjana i separar el món en uns pocs rics cada cop més rics i 'la resta' empobrida i esclavitzada. La dignitat humana exigeix avançar cap a societats cohesionades, no polaritzades, enfocades en el bé de tots i en els oblidats valors de l'Humanisme. L'home, és home en tant viu d'acord amb aquests valors i els defensa. Si no, què som? 


divendres, 2 d’agost del 2013


EL NOSTRE HEROI

Tots portem un heroi dins. No és un altre que la persona que de petits volíem ser. Tots els nens, en una versió o una altra, han volgut ser herois: han somniat ser bombers, policies, metges, o directament 'Superman'.  La meitat de les pel.lícules que veiem o de les llegendes que ens han arribat són èpiques, i en elles apareix el 'superheroi' que aconsegueix salvar la gent que l'envolta. Aquest superheroi pot ser Sant Jordi, Spiderman o el popular Hiro Nakamura de la sèrie Heroes, qui en la seva vida rutinària a l'oficina descobreix que té el poder de parar el temps i acaba enfrontant-se, katana en mà, al terrible dolent de la sèrie, en Sylar.
Hiro Nakamura. L'oficinista que descobreix que pot
parar el temps. Font: Internet.
El personatge de Hiro Nakamura és molt popular perquè és fàcil reflectir-se en ell. Una vida rutinària, la sensació de que  (com li diu al seu pare) la seva feina a l'empresa no és 'rellevant', de que no dóna tot el que podria donar de sí... per convertir-se, no sense molts entrebancs i molt d'esforç, en un gran superheroi.

Cadascú té a dins un superheroi. I també un traïdor. I també un covard i també moltes altres coses, però evidentment som feliços quan treiem el millor de nosaltres mateixos, quan treiem el nostre heroi.

L'heroi pot tenir moltes cares: des del professor que canvia la vida d'un adol.lescent al bomber que participa en un rescat passant per moltes altres cares. Però s'és un heroi quan sentim que  donem tot el millor de nosaltres i ho donem sense esperar res a canvi.

Quan era petita una tieta meva em va regalar un llibre que es titulava 'Los Grandes Amigos de los Niños'. Era una col.lecció llarguíssima de personatges famosos de la història: desde Marie Curie a Joan XXIII passant per Alexandre Magne, Abraham Lincoln i molts d'altres. De tots aquests se'm van gravar tres per sempre: Louis Pasteur, Alexander Fleming i Albert Sabin. Per què? Potser per què per aquella època, en què era considerada una 'empollona' que no destacava en esports, les vides d'aquests investigadors  en microbiologia m'ensenyaven que era possible ser un heroi, un gran heroi, fent servir el que a mi em funcionava millor: 'el coco'. Certament, el descobriment de les vacunes i el dels antibiòtics són una de les pàgines més èpiques, no només de la Història de la Ciència de sinó també de la Història de la Humanitat. Jenner, Pasteur, Fleming, Sabin... han salvat més vides, des del seu laboratori, de les que podria salvar qualsevol 'superheroi' imaginable.

Albert Sabin, un dels meus grans herois
d'infantesa. Descobridor de la vacuna oral 
de la poliomelitis.  Va declinar  beneficiar-se'n
 econòmicament. Font: Internet

Aquests dies de vacances van bé per rellegir biografies. Pels adol.lescents ho trobo altament recomanable. Han de tenir models de la vida real. Models que ens recordin, enmig d'un relativisme moral terrible, és possible i fantàstic viure una vida d'acord a grans valors universals. 

Un d'aquests models reals el trobem en Edward Jenner, nascut el 1749 a Anglaterra. El seu nom potser no us sona de res, però segurament li deveu la vida. Aquest metge rural anglès va ser el descobridor de la primera vacuna, la vacuna antivariòlica.

Abans del descobriment de Jenner la verola era una malaltia amb una alta incidència i amb una elevada mortandad. A més a més, en els malats que sobrevivien les pústules deixaven cicatrius que en un altíssim percentatge deixaven horribles desfiguracions de per vida.

Edward Jenner aplicant la vacunació

Jenner es va fixar en una creença popular. Les lleteres, en contacte amb vaques, acostumaven a agafar una malaltia semblant a la verola però benigna (la verola de les vaques). La creença popular era que aquesta verola de les vaques les protegia de patir la verola humana. Efectivament, les lleteres rarament tenien la cara desfigurada per la verola.

Jenner va desenvolupar la primera vacuna a partir d'aquestes observacions. Malgrat un moviment inicial de rebuig, els resultats inqüestionables de la seva vacunació va donar-li el suport institucional i la pràctica de la vacunació contra la verola es va entendre ràpidament. Actualment, la verola es considera eradicada des del 1977.

Quan li van oferir establir-se a Londres i enriquir-se, Jenner va dir: 'ara que camino a l'ocàs, no és un regal per a mi oferir-me com objecte de fortuna i de fama'. Va seguir treballant de metge a la seva localitat natal, vacunant gratuïtament. Un exemple, un heroi real en qui inspirar-nos. I a qui tots devem molt, possiblement la nostra pròpia vida.