dimarts, 25 de setembre del 2012


ELS NOSTRES NENS I ELS EXPERTS


Edward Jenner (1749-1823),
iniciador de la vacunació

En els últims 100 anys hem viscut canvis molt ràpids i profunds en el nostre sistema de vida. En la infància, aquests canvis són molt evidents. Els nostres fills no viuen com vivíem nosaltres, ni nosaltres hem viscut com els nostres pares i ja no diguem com els nostres avis. 

L’accés regular a bens com la sanitat i l’educació ha portat un gran canvi. Un punt d’inflexió molt important. Per primera vegada a la historia, en un racó privilegiat del planeta la mortaldat infantil és rara, i lacres com l’analfabetisme han estat eradicades. La medicina, la docència, han millorat substancialment les nostres vides.

L'examen, d'Albert Anker

Però de totes aneres, tal i com indica Teresa Forcades en el llibre de Eulàlia Tort Converses amb Teresa Forcades ja no està tan clar que els avenços científics estiguin millorant les nostres vides en la mateixa mida que ho van fer a principis del segle XX.

Quan un ha estat pare/mare uns anys i mira enrere la història dels seus fills, no hi veu només els mestres i metges en la seva justa mida, sino també, al voltant, tota una sèrie d'experts i professionals que sembla que cada cop són més necessaris i l'activitat dels quals envaeix cada dia més la vida dels infants, desbancant massa vegades el sa instint maternal/paternal i la relació pares/fills i l'espai pel temps lliure, l'oci i les relacions humanes.

Maternitat, de Gustav Klimt
Anem a recordar una mica. Què es el que –gairebé segur- se li diu a una mare que alleta els seus fills? Doncs alguna cosa com ‘ja tens prou llet’? Donant per suposat que el 90% de les mares no en tenen i que per tant necessiten complementar les dietes dels seus infants amb llet de fórmula. És curiosa la poca fe que tenim en que la llet humana serveixi per fer créixer bebès humans! 

Poc després, venen els consells tipus ‘no agafar-los en braços’. Malgrat l’instint ens digui el contrari, no els hem d’agafar en braços! Afirmacions plenament recolzades per una àmplia bibliografia on certs experts desbanquen de nou els nostres instints per canviar-los per una sèrie de tècniques conductuals d’educació tipus ‘com domar els seus fills’. És a dir, deixem de banda la riquesa d’una relació plena per convertir-nos en una espècie de domadors de nens, preocupats de que si no som prou ‘rectes’ els nostres fills es ‘torçaran’ i esdevindran qui sap què. Curiós de nou la poca fe que es té en la naturalesa humana.  Realment, sense tècniques conductuals, els nens no menjaran bé ni dormiran bé ni es portaran bé? Fa anys que no aplico res de tot això i els meus fills estan la mar de bé. 

Afecte de Pare, d'Albert Anker 
L’època en que et diuen que els nens no s’han d’agafar en braços acostuma a coincidir amb l’època en que els pares intenten conciliar vida laboral i familiar. Novament, la solució que es presenta de manera més general no és la lluita per un sistema económico-social i uns horaris que permetin que els pares/mares segueixin sent pares/mares sense patir el càstig de ser expulsats de l’exercici de la seva professió, sinó que es suposa que la solució passa per que els nens i nenes siguin educats en guarderies, on, s’insisteix, es ‘sociabilitzen’ i ‘s’estimulen’, a la vegada que els pares queden ‘alliberats’ per anar a treballar. Novament, els experts i els professionals tenen cura dels nostres fills en hores i situacions en què n’haurien de tenir cura els pares. 

Al cap d’uns anys, tots aquests nens i nenes que han crescut envoltats per tota aquesta pedagogia fora de lògica van a l’escola. I aleshores comença la preocupació per les ‘notes’. Assegurar-se que el nen ‘sobreviurà’ en el nostre sistema hipercompetitiu sembla imprescindible. No ho sembla, no obstant, la recepta que és, segons la meva experiència i la de moltes amistats, més eficient: estar-se moltes estones amb els fills. Amb temps, un pot, no només supervisar les seves tasques escolars, sinó enriquir-los la ment a base de parlar amb ells de mil coses mentre es juga o simplement preparant el dinar. En comptes d’aplicar aquesta recepta, optem per portar els nostres fills a activitats extraescolars (novament, bona part del temps que estaríem amb ells l’ocuparan professionals). 

Finalment, si el nen no s’integra en tot aquest esquema de pedagogia conductual, escola i extraescolars es sospitarà no tingui algun trastorn. I dic això sabent que hi ha nens amb trastorns (malahuradament en conec algun cas personalment), però amb la convicció de que molts altres suposats trastorns que avui en dia intentem resoldre a través de professionals (teràpies, medicacions) es podrien resoldre –o potser no haurien arribat a ser un problema- en un context menys estressant on la relació pares-fills fos més humana, més natural i on pares i fills tinguessin més temps per estar junts. Per jugar, per fer una passejada per la muntanya, o per, simplement, per estar a casa, cadascú fent les seves coses, però sentint-nos a prop els uns dels altres.  
Maternitat, de Pierre- Auguste Renoir 
 No puc deixar d’incloure una entrevista esfereïdora que he llegit avui en la premsa: 
http://www.lavanguardia.com/vida/20120925/54351792399/menus-escolares-taper.html

Com a mare que prepara els esmorzars, dinars i sopars a casa la major part dels dies, he trobat horrorós llegir aquesta entrevista. Novament, sembla que els pares som els menys adequats per educar els fills en els bons hàbits i per donar-los un menjar saludable, i que el millor és que d’això s’encarreguin professionals! 

I finalment, una reflexió: quin és l’objectiu de l’educació? Perquè fa anys que escolto professionals i la immensa majoria fan referència a dos grans temes: l’adquisició d’ hàbits i els problemes escolars. I un nen, és això? Algú que ha d’aprendre bons hàbits i treure bones notes? O és molt més que això? Jo crec que és molt, molt més que això. És un ésser únic, amb les seves motivacions, els seus somnis i les seves relacions amb els altres. Algú a qui escoltar i a qui acompanyar i de qui gaudir la seva companyia. Deixem-nos portar pels nostres instints i reivindiquem el dret a estar estones amb els nostres fills! 

dissabte, 15 de setembre del 2012


DIGNITAT


Potser la crisi que estem vivint ens porti a una altra manera de pensar en els altres, a una altra manera d’interaccionar.

Font. Creative Commons
Fa temps vaig sentir una frase que és ben certa: la mà que dóna sempre està per sobre de la mà que rep. I aquí, a Occident, aquesta frase és una realitat ben arrelada.  És possible que ‘ajudem’ els altres que es troben en situacions econòmiques desfavorables, i de ben segur que moltes vegades amb la millor intenció, però si som sincers, ens costa creure que, realment, aquestes persones són iguals que nosaltres, que tenen la mateixa dignitat i el mateix valor. O, dit potser d’una manera més clara, que tots els nens i nenes que actualment malviuen al voltant del món, tenen realment el mateix valor i els mateixos drets que els nostres fills.



Aquest film  ens transmet de manera magistral
l'angoixa dels que estan al costat dels 'perdedors'.
Quants nens no han tingut la sort del protagonista
del film i segueixen vivint exclosos de la societat?
 Font: Internet.

El capitalisme separa les persones en perdedors i guanyadors. La pobresa o riquesa no són només una qüestió econòmica, sinó que donen un estatus. I ser pobre no és només no tenir accés a cobrir les necessitats bàsiques, sinó una humiliació en tota regla.


Vaig fer una parada en el camí el dia que vaig veure aquest vídeo:


Es tracta d’una iniciativa portada a terme per les parròquies de Sant Eugeni I Papa i El Pilar, de Barcelona. El moment que em va fer ‘parar-me en el camí’ va ser el minut 2:20 d’aquest vídeo, on Mn. Nino Rodríguez-Rector de la parròquia de St. Eugeni I Papa, es refereix a les víctimes de la crisi econòmica, com els ‘ferits de guerra’ de la nostra societat que estem vivint.

El nostre sistema econòmic ha deixat molta gent endarrere. Víctimes. Nens innocents que no podran realitzar els seus somnis. Nens, que per més que hagin nascut en llocs ‘pobres’, son tan humans i per tant amb els mateixos drets inalienables que els nostres fills. Nens les desgràcies dels quals veiem com ‘fatalitats’ quan en realitat aquests problemes són la conseqüència d’un model econòmic que la humanitat SÍ pot canviar. Tal i com bé observa Mn. Nino Rodríguez, són ‘ferits de guerra’, víctimes. I no éssers diferents a nosaltres a qui al destí ha atorgat menys dignitat.

En cada euro que gastem votem a favor del
món que volem.  No ho oblidem!
Font.Creative Commons
Estic segura que el canvi a un model econòmic que tingui en compte la dignitat humana es pot dur a terme. I pot començar des de casa nostra. O almenys, no ens podem negar el dret a lluitar-hi des de casa nostra. Mirem les etiquetes del que comprem, apostem des de la nostra microeconomia domèstica per aquells productes que sí s’han elaborat tenint en compte la ètica i els valors fonamentals humans. Siguem conscients i actuem en conseqüència! Els ‘altres’, els ‘pobres’, els explotats, no són realment ‘els altres’, sinó que tal i com diu la tradició cristiana, són els nostres germans.

divendres, 7 de setembre del 2012


SOBRE EL NOSTRE DESENVOLUPAMENT PERSONAL I ELS NOSTRES FILLS

Quan era una nena petita i al llarg de la meva adolescència veia els convents de monges com uns llocs tancats i avorrits on es recitaven pregàries avorrides.  Per això un dels punts que impacten a l’escoltar a Teresa Forcades és quan parla dels monestirs com espais de realització femenina independents de la societat patriarcal.
De fet,  qualsevol que conegui algun convent sap que això és veritat. És sorprenent que algunes de les persones més felices que conec, que senten la seva vida com més plena són… monges! Persones que són felices perquè a través del convent han desenvolupat la seva vocació, els seus ideals i anhels més profunds. Senten que han ajudat els altres, que han format part activa de la societat amb la seva feina. Han viscut una vida amb sentit i trascendència per la gent que les envoltava.
El secret de la felicitat, és, sens dubte, complir amb els anhels més profunds (és a dir, amb la pròpia vocació). Qualsevol pas en aquesta direcció ens omplirà, i apartar-nos d’aquestes aspiracions, ens erosionarà poc a poc.
Massa vegades, crec, es diu que la raó per la qual les dones no desenvolupen els seus anhels dins de les societats patriarcals és el fet d’haver de cuidar dels fills. Bé, això és, crec, un error, és donar-li les culpes a qui no les té.
Veure els fills com un ‘obstacle’ en la pròpia realització (i per tant, gairebé com l’enemic) és un absurd. Els fills no són un obstacle. Són un dels grans motius per realitzar-nos, i, malgrat en els seus primers anys ens necessitin moltíssimes hores, tots sabem que quan una persona està molt interessada en alguna cosa treu el temps de sota les pedres.
I si els fills no són el motiu, quina és la raó de que moltes dones en les societats patriarcals sentin que no estan realitzades?  Doncs bé: el motiu és que en aquestes societats se’ls tallen les ales per seguir els seus somnis. Com a excusa, es posa el tema dels fills, però en el fons, el problema és que en aquestes parelles ‘patriarcals’ els somnis de les dones no hi compten (ni elles mateixes s’atreveixen a tenir-los).
He conegut al llarg de la meva vida moltes dones casades. Algunes molt felices i d’altres clarament tristes. El grau de felicitat, al meu parer, està en correlació amb el fet d’haver pogut lluitar pels seus somnis. Sé de dones –amb uns quants fills- que han treballat amb projectes en els que creien. Aquestes dones són felices i acostumen a tenir una bona relació amb el seu marit. Sé d’altres que han renunciat als seus somnis, que han ‘cedit’ constanment, en definitiva, que per un motiu o un altre han acceptat una relació de ‘submissió’ davant la seva parella. I no fa falta anar-hi gaire lluny: quantes de les nostres joves –que encara no tenen fills! estan seguint actualment aquests mateixos patrons de renúncia i submissió?
Per això em sap molt greu que es parli dels fills com a ‘obstacles’ en la realització personal. Els meus fills no han estat obstacles sinó grans fonts d’inspiració. El cuidar-los i guiar-los ha estat una gran escola, un gran aprenentatge i una oportunitat per reorientar la meva vida. Les estones que els dedico no són ‘temps perdut’, sinó el meu gran tresor.

dilluns, 3 de setembre del 2012



TORNADA AL ‘COLE’


Image Copyright Thomas Nugent. Creative Commons
Un cop més, com cada any, ens veiem davant la tornada al ‘cole’. Bé, per molts dels nostres nens, no serà només una tornada a l’escola sino també a les activitats extraescolars. I la realitat és que tot plegat: classes, extraescolars i deures, convertiran els seus dies en jornades pràcticament maratonianes.

Sé que tot això que estic dient no ho compartirà tothotm, però… per què els fem fer tantes extraescolars? És el millor que els podem donar?

Qualsevol dia a la sortida de l’escola veurem nens caminant cap a les seves activitats. I per què? Els apuntem a idiomes per a que gaudeixin llegint en altres llengües? Els hem escollit l’idioma que ells han volgut? La resposta és que no. La realitat és que els apuntem a activitats perquè tenim por, una por molt profunda, de que no surtin ‘ben preparats’ per ‘competir’ pels llocs de treball. Tal i com explica Christian Felber a ‘la Economía del bien común’ el nostre sistema econòmic basat en competir ens porta a la por: la por a ser els perdedors (o a que els nostres fills siguin els perdedors).

El sistema educatiu, en totes les seves etapes, ha d’estar enfocat a extreure el màxim de les potencialitats de cadascú. Pura i simplement, perquè això és bo per la persona i per la societat: és increïble comprendre el món, parlar en altres idiomes, aprendre a ser crític, a raonar… Poques coses hi ha tan tristes com veure tanta gent al món que no podrà dur a terme el seu potencial per no tenir accés a l’escolaritat. Però a la vegada, poques coses resulten tan absurdes com convertir l’aprenentatge i el creixement en una competició estèril.

I dic estèril, perquè si un nen no té temps lliure, poques oportunitats tindrà de descobrir quins són els seus interessos i les seves habilitats. I com efecte col.lateral de tot plegat, és ben probable que acabi tenint una autèntica aversió a la cultura i al saber i que eliminem en ell la curiositat i les ganes d’aprendre.

Quan era petita una tieta meva em va regalar un llibre que em va impressionar molt. Es deia ‘Los grandes amigos de los niños’. Tenia biografies de personatges cèlebres. Recordo especialment els científics, i la passió amb la que van viure les seves investigacions. L’interés, la curiositat, i moltes vegades la voluntat de fer un món millor van ser els seus grans motors. Aquests motors són grans tresors que hem de preservar en els nostres fills. Convertim l’aprenentatge en una eina per fer-los créixer, no en una simple eina per competir!