JUSTIFICANT LA VIOLÈNCIA

Número 8, el robot pacifista, es nega a matar en Son Goku

Fa temps, els meus fills em van demanar que escrivís un post sobre Son Goku (el protagonista de la mítica sèrie d'anime japonesa Bola de Drac). La veritat és que no sabia com enllaçar una sèrie manga amb els continguts 'habituals' d'aquest bloc, però fa pocs dies, una escena d'aquesta sèrie em va copsar, i realment, sí té molt a veure amb els articles que vaig penjant aquí.

L'escena és la següent: els 'dolents' ordenen a un robot que han fabricat (el robot número 8) que mati en Son Goku. Però el número 8 no obeeix... per sorpresa dels seus creadors...diu que estima la vida i que no matarà ningú. Gràcies a això, en Son Goku sobreviu. El problema és que després, al principi, el número 8 no lluita contra els dolents (es declara pacifista). Son Goku li replica que això està bé com a teoria, però que no sempre es pot escollir...

Quan i com podem renunciar a la violència és un tema universal. A la sèrie manga, evidentment, els dolents són molt dolents i els bons-que són tots molt bons i només els mouen els més nobles desitjos- han de lluitar-hi per impedir que destrueixin el planeta. Però la realitat... bé la realitat ja sabem que no va sempre així.

Fa uns 70 anys un grup de científics van enfrontar-se a un gran dilema ètic. L'Alemanya nazi era molt poderosa militarment i estava desenvolupant la bomba atòmica. Aquest grup de científics s'adonaven que Hitler, amb aquesta arma, seria invencible, la qual cosa, donades les característiques del nazisme, podria portar a conseqüències desastroses per la humanitat.

Albert Einstein i Léo Szilard. Font: Internet

Va ser així que Léo-Szilard, reconegut pacifista, va convèncer Albert Einstein, un altre reconegut pacifista, d'alertar el president Roosevelt d'aquest perill i recomanar-li de començar un programa nuclear. Aquest projecte va ser el conegut Projecte Manhattan. Albert Einstein no va ser convidat a participar en aquest programa, doncs el cap militar del programa no es 'refiava' d'ell pel seu pacifisme.

Molts dels científics que hi van participar en aquest projecte ho van fer perquè creien que el millor era tenir la bomba abans que els alemanys, i que la seva sola existència provocaria la rendició de les grans potències de l'Eix (Alemanya i Japó). De fet confiaven en que el govern nord-americà no usaria la bomba, ja que de fet, abans de la guerra, s'oposava al bombardeig contra civils. 

Lise Meitner. Va refusar  participar
en  el  Projecte Manhattan.
Font: Internet

De tots els grans científics als quals es va oferir participar al projecte Manhattan només hi va haver una negativa:  la de Lise Meitner, que va descriure el procés de la fisió nuclear i que havia hagut de fugir d'Alemanya per ser jueva. Les seves raons van ser clares: 'no vull tenir res a veure amb una bomba'.

La història, potser hagués estat una altra, però el cert és que els alemanys no van arribar a tenir la bomba, i amb el projecte Manhattan, paradoxalment, molts pacifistes van posar la bomba atòmica en mans del govern nord-americà. Molts científics (entre ells Szilard i Einstein) van demanar que no  es llencés la bomba sobre el Japó (altres hi van estar d'acord). També hi va haver militars que s'hi van posicionar en contra. Però tots sabem què va passar.

Hi ha hagut, en aquesta actuació (millor dit, barbàrie) militar, moltes justificacions. La versió que ens ha arribat al llarg dels anys és que va ser la única manera que el Japó es rendís i deixessin de produir-se més baixes de soldats nord-americans. Però el cert és que massacrar de la manera més covarda a la població civil (totalment indefensa) per pressionar un govern no és acceptable. Va en contra dels principis ètics més elementals. El més paradoxal de tot plegat és que, després de la guerra, la població civil japonesa va patir les conseqüències de Hiroshima i Nagasaki, mentre que els responsables de moltes de les barbàries comeses per l'exèrcit japonés (algunes d'elles en la línia més terrible del nazisme, com ara les activitats imfames de l'Escuadró 731) quedaven amnistiats. 

Un es pregunta si realment certs descobriments científics no hagués estat millor que es quedessin al calaix. Tot el que descobreix l'home acaba tenint aplicacions militars: energia atòmica, guerra biològica, guerra química... La veritat és que tard o d'hora acaben en mans d'algú que els troba aquesta utilitat. Potser cal que la humanitat faci un 'stop' tecnològic i dediqui el temps a pensar en els seus valors. Que aprengui a viure en la cooperació, a valorar la vida... Hem evolucionat molt més tècnicament que espiritualment. Tota una pena.

VIURE

Viure (Ikiru) és el títol d'una pel.lícula de Akira Kurosawa (1952), tan antiga com actual, lúcida i recomanable. 

Treballant pels ciutadans? Font: Internet

La història gira al voltant del personatge de Kenji Watanabe (interpretat per Takashi Himura), un funcionari que dirigeix la 'Secció del ciutadà' de l'ajuntament de Tòkio, a l'administració japonesa de post-guerra. La vida de Watanabe se'ns presenta gris, molt gris. Malgrat la seva secció està teòricament destinada a atendre les queixes i suggeriments dels ciutadans, la realitat és que els funcionaris estàn més centrats en ascendir i mantenir la seva posició a la feina que en resoldre els problemes de la gent. I dins d'aquesta administració ineficaç, el que es valora per ascendir no és millorar la vida de les persones, sinò estar moltes hores, no faltar cap dia, obeir, passar desapercebut i no destacar. Tal i com es diu en una frase de la pel.lícula: 'no fer res és la millor manera de conservar el lloc de treball'.

D'aquesta manera la seva vida a la feina transcorre insulsa, rutinària, i en aquesta rutina el nostre protagonista troba més una manera d'estar entretingut, d'evadir-se de la vida i de les seves grans qüestions, que no pas una manera de realitzar-se, de treballar per la societat i deixar un llegat.

Parlava en el post anterior, sobre la pel.lícula Margin Call (J. C. Chandor, 2011), de com  en una escena d'aquest film un dels treballadors d'una gran corporació financera (Eric Dale, interpretat per Stanley Tucci) es lamenta, després del seu acomiadament.  d'haver llençat els últims 20 anys de la seva vida. Explica que ell és enginyer, i que abans de treballar per aquesta empresa havia dissenyat un pont que sí era útil per les persones. En comparació, durant els últims 20 anys havia treballat per una empresa, per uns accionistes,... sense poder dir que la seva feina havia estat realment útil per les persones.

El personatge de Watanabe no treballa en una gran corporació financera. De fet teòricament treballa atenent les peticions dels ciutadans. Però el resultat final acaba sent semblant, d'una gran inutilitat social, perquè en realitat no treballa per les persones, sinó que en realitat treballa pel sistema, per un sistema que, malgrat ens absorbeix d'una manera o altra a la majoria de nosaltres, ni l'entenem, ni sabem en què millora la vida de la gent, però que a la vegada,  seguim 'fent girar', com donant per fet que és la única manera de viure.

Una escena memorable. Font: Internet

La vida de Kenji Watanabe canviarà radicalment quan descobreixi que pateix un càncer terminal. Paradoxalment, la proximitat de la mort li obrirà els ulls a la vida. I serà aleshores quan deixarà enrere la seva existència buida i gris per treballar per deixar un llegat. Serà aleshores quan utilitzarà la seva posició a la 'Secció del ciutadà' per impulsar la proposta d'un grup de mares per crear un parc infantil. Kenji Watanabe morirà al final de la pel.lícula gronxant-se en aquest parc. Es pot dir que mor vivint, enfront la major part de la seva vida, en la que ha passat sense viure. Una pel.lícula imprescindible, que ens fa reflexionar sobre la importància de viure en plenitud. No de passar entretinguts, sinó de lluitar pels nostres somnis, la nostra gent i els nostres valors.

EL VALOR D'UNA PROFESSIÓ

Font: Internet

Fa pocs dies un amic em va recomanar veure la pel.lícula Margin Call (P. C.Chandor, 2011). Va ser un bon consell, i em va permetre veure una de les reflexions més interessants del cinema actual.

Margin Call està ambientada en una fictícia entitat financera de Nova York, just abans de l'inici de la crisi de 2008. Tot comença amb l'acomiadament -fred, inhumà i sense previ avís- d'Eric Dale (Stanley Tucci), un dels empleats més antics i competents. Just abans de marxar, entrega un USB a Peter Sullivan (Zachary Quinto), un analista principiant que sembla ser l'únic que lamenta la seva marxa. Peter Sullivan espera a que tots els empleats de l'oficina marxin per veure el contingut del pendrive... i és així com descobreix que part dels actius del banc són tòxics, que s'estan degradant ràpidament i que aquesta situació pot portar en poques hores a la fallida de la institució.

Jeremy Irons, en una interpretació magistral.
Font. Internet

Un cop fet aquest descobriment Peter Sullivan contacta amb els seus companys Seth Bregman (Penn Badgley) i Will Emerson (Paul Bettany), i amb el seu cap, Sam Rogers (Kevin Spacey). A partir d'aquí es produeix una sèrie de reaccions en cadena, amb reunions amb alts executius (interpretats per Demi Moore i Simon Baker) i amb el conseller delegat de l'empresa (interpretat magistralment per Jeremy Irons), home mancat de qualsevol escrúpol a qui no només no l'importen les pèrdues dels clients o les conseqüències que les seves decisions poden provocar a la gent, sinó que encara vol aprofitar l'ocasió per fer més trampes i guanyar més diners.

Com deia al principi d'aquest post, una de les escenes més colpidores la protagonitzen Eric Dale i Paul Bettany. Asseguts davant la casa del primer, aquest explica com, abans de treballar per aquesta companyia que acaba d'acomiadar-lo, treballava com enginyer i havia participat en la construcció d'un pont a Ohio. És demolidor escoltar com parla del pont  i com calcula quanta gent l'utilitza i se'n beneficia a diari. Es lamenta que, en contraposició, en tots aquests anys a la companyia financera... què ha aconseguit crear que sigui d'interès social? No ha treballat realment pel bé de la societat, sinó pel bé d'una empresa i els seus accionistes, la qual cosa és molt diferent.

Stanley Tucci, interpretant a un Eric Dale que es
lamenta  amargament d'haver llençat el seu talent.
Font: Internet

La queixa que interpreta Stanley Tucci és una queixa universal, no és específica del sector financer. Quanta gent té la sort de poder dir que amb la seva feina fa una contribució real al benestar de la societat? El nostre sistema econòmic, com molt bé planteja Christian Felber a l'Economia del bien común, no premia aquelles activitats socialment d'interès (o algú ha cobrat alguna cosa per tenir cura dels malalts de la seva família?), i en canvi premia moltes d'altres que no tenen cap interès social o fins i tot són clarament nocives.

La situació és doblement terrible perquè és la queixa d'algú que estava ben preparat per poder fer 'altres coses': era enginyer, podia dissenyar ponts i carreteres, podia sentir l'orgull de fer una contribució a la seva comunitat. No era algú 'que no tenia altra opció'. I tota aquesta formació, tot aquest talent,... llençats per la finestra, o venuts per una bona xifra de diners.

Els adults sabem molt del món laboral, i la nostra contribució a l'hora d'orientar els joves és cabdal. Sabem perfectament que les eleccions en aquest terreny ens limiten per molts anys. Sempre s'aconsella els joves d'escollir tenint en compte les sortides laborals i els seus talents, però manca insistir en valors més 'humans', com ara: quin llegat t'agradaria deixar? Perquè qualsevol professional sap, perfectament, que el gran valor d'una professió (un cop el salari és digne, és clar!), no és només la mida de la nòmina o simplement 'passar-s'ho bé'... és sentir que has influït positivament en la vida dels altres. I buscar el nostre lloc des d'on deixar un llegat que ens faci sentir orgullosos és tant el nostre deure com també el nostre dret, tinguem-ho en compte!

D'ÀLIGUES I FOQUES

Com negar-li a un èsser humà  la llibertat
de cercar les seves fites?
Foto: cortesia de Rafael de Santiago. Gràcies!

Tenia potser uns 17 anys. Davant meu tenia un d'aquests test psicopedagògics que acostumen a passar als adolescents amb la finalitat d'orientar-los a l'hora de triar els seus estudis. Concretament, estava davant la pregunta: què preferiries ser, un àliga solitària o una foca vivint amb altres foques?

No recordo què vaig contestar, però sí que recordo que no volia ni estar sola ni ser una foca, i la pregunta m'estava dient, de manera subliminal, que volar en llibertat com un àliga o gaudir de la companyia dels altres eren dues coses incompatibles.

De fet no calia que cap test m'ho digués, això. Tots sabem que en el nostre model social, 'destacar' en qualsevol aspecte: ser físicament diferent, opinar diferent, tenir interessos diferents als acceptats com 'normals' o 'estàndars' porta associat un gran risc de rebuig social. La pressió social, existent a qualsevol edat, és especialment forta en l'adolescència, edat en què es faria gairebé qualsevol cosa per ser acceptats pel nostre entorn. Els adults tenim més recursos per atrevir-nos a ser 'diferents',i encara així hem de reconèixer que fer qualsevol cosa 'fora de l'habitual' sempre se'ns fa costa amunt: què pensaran els meus veïns, els meus familiars??

Però els adults no podem obviar la responsabilitat d'escollir i ser conscients del que fem, i de, amb la nostra actitud, obrir pas a que els joves s'atreveixin a 'ser àligues', sabent (l'experiència ens ho diu) que l'èsser humà està 'dissenyat' per ser lliure, per seguir els seus anhels i la seva vocació, sabent que el preu de fer sempre el que diuen que hem de fer per ser acceptats és molt alt, i encara més, que són només els que s'atreveixen a ser ells mateixos els que acaben creant relacions (familiars, de parella, d'amistat) autèntiques i gratificants.

La boda de Muriel, una de
les meves pell.lícules preferides

Potser tot el que estic dient s'ha dit ja, d'una manera magistral en la pel.lícula La boda de Muriel (P. Hogan, Austràlia, 1994). En aquesta pel.lícula l'actriu Toni Colette dóna vida (en una esplèndida interpretació, una de les meves preferides) a Muriel, una noia grassoneta i 'rara' que no encaixa en els cànons femenins que tenen al seu poble (una petita localitat de la costa australiana). Muriel desitja sentir-se acceptada, ser com les altres. I és per aquest motiu que acaba obsessionada per la idea de casar-se. No perquè vulgui realment casar--se, sinó perquè en el seu entorn social, casar-se vol dir tenir èxit. I ella faria qualsevol cosa per deixar de ser la 'rara' Muriel i passar a ser algú acceptat i respectat.

La boda de Muriel és una pel.lícula hilarant i a la vegada molt tendra i fortament colpidora. Toni Colette fa que Muriel ens resulti esperpèntica, però a la vegada totalment real i humana.  La pel.lícula repassa temes cabdals, com els models femenins en les societats patriarcals, que porten a que les noies del seu poble no pensin en res més que en estar guapes, agradar i casar-se. Tal i com es diu en la pàgina web:

http://www.edualter.org/material/cineiddssrr/muriel.htm

A Muriel no li interessa el que fan les seves amigues, però
faria qualsevol cosa per particiar-hi i sentir-se 'del grup'.
Font: Internet

...Els seus gustos i desitjos, encara que pugui semblar que són propis i resultat d'eleccions personals, responen a les expectatives que la societat genera per les dones. Així les coses, una dona es sentirà bé amb sí mateixa com a persona i com a dona si rep una valoració positiva dels altres, la seva identitat es conforma amb dependència d'agradar...

La boda de Muriel ens ofereix una profunda reflexió sobre el paper que té el desig d'agradar, el desig de ser acceptat pel grup, en les nostres decisions personals. Muriel farà el que sigui, prendrà decisions absurdes i errònies i   fins i tot deixarà de banda la seva única amiga de veritat per sentir-se acceptada pel grup... per ser, com deia el test, una foca envoltada de foques.

No podem oblidar que en aquestes decisions Muriel pensa-tal i com se li ha transmés-que no hi ha alternativa, que la gent que pensa i actua per si mateixa està sola, i que la gent que vol estar en companyia s'ha d'adaptar a les exigències socials, per més que aquestes siguin absurdes o estiguin molt en contra de la pròpia personalitat.  Potser cal transmetre el missatge contrari, que només sent autèntics aconseguirem tenir amistats veritables. Per què és així. O és que les suposades amigues de Muriel, que només volen estar amb ella quan té èxit social, poden considerar-se amigues?

No puc avançar més sense donar pistes de com acaba la 'peli'... però veieu-la, val la pena!

BONS PROPÒSITS vs PREJUDICIS

Els nostres propòsits per l'Any Nou.
Font: Internet

Demà comença l’Any Nou 2013.  Aquests dies són, típicament, dies de bons propòsits, de renovació, en els que vivim en l’esperança de canviar aquells aspectes de la nostra vida que no ens agraden.

M’atreveixo a dir que la majoria de persones de mitjana edat tenim un bon sac de coses que voldríem canviar. Que formen part de la nostra vida com herència del temps i l’entorn en què hem viscut, però tenen poc a veure amb els nostres valors reals, amb qui som en realitat i amb la nostra vocació particular.

Quan era adolescent  i a l’escola ens parlaven de ‘vocació’ tothom entenia que es referien a ‘vocació religiosa’. El món es dividia en els que ‘havien estat cridats’ per Déu, pels quals Déu tenia un destí i una missió, i ‘els altres’, els quals formaven la gran ‘massa’, sense cap missió especial a realitzar i sense cap camí marcat, a banda de trobar feina i formar una família. Si els anys m’han ensenyat alguna cosa és que això és rotundament fals. No hi ha cap persona al món sense la seva pròpia vocació, els seus propis anhels, i el no lluitar per ells, el no viure en conseqüència, porta clarament a sentiments de no realització  i d’infelicitat. No sé de cap persona que hagi viscut d’acord a ells i se’n penedeixi, i no en conec a cap que, havent-los esquivat, no se’n penedeixi.

Florence Nightingale. Font: Internet

Potser l’obstacle més important a l’hora de deixar-nos portar pel nostre jo interior i els nostres anhels estigui en els prejudicis, ben arrelats en les nostres ments: no sóc capaç, sóc massa gran, això no fa per mi... Per això m’ha impactat sempre molt la figura de Florence Nightingale. Florence Nightingale és coneguda com la fundadora de l’infermeria moderna i per ser una innovadora en l’àmbit de l’Estadística sanitària. La seva biografia (http://es.wikipedia.org/wiki/Florence_Nightingale) és simplement fascinant. Què feia ella, una noia de classe alta en l’Anglaterra Victoriana, dient que volia aprendre matemàtiques i dedicar-se a la infermeria (feina no considerada en absolut  pròpia d’una persona de la seva condició social)? Ho tenia tot en contra per portar a terme el que ella creia la seva vocació, però la tenacitat va ser més forta que el que en principi podia ser el destí. Tal i com ella va dir:

‘L’important no és el que ens fa el destí, sinó el que nosaltres fem d’ell’.

Florence Nightingale va aconseguir fer realitat la seva vocació i els seus anhels. Us desitjo un molt Bon Any 2013 i que, com ella, ens deixem portar pel nostre jo interior i aconseguim fer realitat els nostres propòsits i els nostres anhels més profunds!

Font: Internet

FELIÇ 2013!

ETS  UN D'AQUELLS 'BITXOS RAROS' A QUI NO ELS AGRADEN LES FESTES DE NADAL?

És urgent començar aquesta renovació.
Font: Internet

Fa pocs dies vaig llegir que hi ha a qui no li agraden les festes de Nadal, i que de fet són moltes persones. La veritat és que m’hi vaig sentir reflectida. Mai no m’han agradat massa. Literalment, em veig completament ‘desbordada’ en aquest mar d’àpats, compres i celebracions, en les que m’hi esforço a participar amb el millor somriure, simplement per no aixafar la festa als altres.

No he entés tampoc mai les referències a l’esperit del Nadal. Quin esperit, que ve i se’n va com flor d’un dia! Si fos de veritat, es quedaria, canviaria els cors i ens renovaria. Però no és així. La vida, després del Nadal, torna a ser si fa no fa com abans. Em resulta molest haver de passar cada any per aquesta successió d’excesos de consum i d’àpats indigestos. Ho sento: francament, no puc deixar-me endur per aquest ambient de ‘felicitat col.lectiva’.

Com cada any, intentaré passar-m'ho el millor que pugui. Intentaré que els meus fills no quedin massa intoxicats amb tant missatge superficial i cursi que apareixerà a la majoria de pel.lícules ‘familiars’ emeses per aquestes dates.  Dintre del que pugui, intentaré limitar les festes a tenir temps per la família, a regalar-nos coses amb carinyo i si pot ser, a treure-li al Nadal tot aquest embolcall, per tornar a trobar-nos amb la seva essència.

I, encara que pugui resultar contradictori, us desitjo unes bones Festes de Nadal i Any Nou! Plenes, autènticament, de Pau, Amor i Renovació. I no he trobar millor manera de fer-ho que amb la felicitació de Nadal i Any Nou que podeu trobar a la página web de Pere Casaldàliga, i que podreu trobar també a:

http://servicioskoinonia.org/Casaldaliga/cartas/20121130Navidad2012-13.jpg

BON NADAL I FELIÇ 2013!

NADAL I CRISTIANISME

Pessebre 'Playmobil'. Font: Internet

S’acosta Nadal, època en la que resulta interessant preguntar-nos pel paper de la Religió a la nostra vida: té aquesta algun sentit en la nostra vida actual? Sí? No? Quin?

Quan  preguntem a algú si és catòlic, donem per fet que el que li estem preguntant és si creu en uns certs dogmes i si viu d’acord a les regles que marca l’Esglèsia Catòlica. Si algú diu ‘sóc catòlic/a’, normalment se li pregunten coses semblants a: ¿vas sempre a missa? ¿creus en els dogmes? ¿estàs en contra dels preservatius? I si la resposta alguna d’aquestes preguntes no és afirmativa… aleshores es suposa que, bé,  ‘catòlic’, ‘catòlic’,… doncs no ho és, ‘del tot’.

És ben cert que en la nostra societat vivim bastant al marge de la religió. Aquesta ve a ser entesa com un residu del passat, com un conte que s’explicava al poble per dominar-lo. I nosaltres estem dissenyats per la llibertat, per cercar la veritat per nosaltres mateixos, per pensar, per seguir la nostra consciència personal, per decidir. I òbviament, això no encaixa amb la idea d’haver de creure i fer el que ens indica algú altre.  

No deixa de ser sorprenent, en aquest context,  l’admiració que causen algunes persones concretes dins de l’Esglèsia, en particular estava pensant el l’entrevista magnífica que va fer Albert Om en el seu programa El convidat de TV3 a la religiosa Maria Victòria (Viqui) Molins:

http://www.tv3.cat/videos/4309070/Maria-Victoria-Molins

(la versió és en català i es poden activar els subtítols només en català: ho sento pels que sé que em llegiu de fora de Catalunya, crec que es pot entendre amb els subtítols, val molt la pena, és una entrevista excel.lent!)

Viqui Molins. Font: Internet

A tots, persones com ella no ens deixen indiferents. Què tenen aquestes persones? D’on surt el seu magnetisme? Persones com ella parlen molt més de vivències que de dogmes i creences, et parlen d’una crida, d’un ‘enamorament’ del missatge de Jesús.  I certament, aquest és un punt en el que tots podem confluir. Quants de nosaltres –creients o no creients- no ens hem meravellat mai davant alguna frase de l’Evangeli? I a les persones com Viqui Molins, aquest enamorament les porta a participar activament en la societat, a seguir la seva vocació. I quants de nosaltres no voldríem realment el mateix? Viure segons el nostre interior, ser radicals a la nostra consciència i la nostra veu interior.

La transmissió de la fe no és la transmissió d’uns dogmes, és la transmissió d’un ideal de vida.  Qui no voldria semblar-se als que viuen segons aquests ideals?

Molts companys de professió m’han preguntat si una persona científica pot seguir sent religiosa.  Martin Luther King ho va expressar molt bé:

La ciència investiga, la religió interpreta. La ciència dóna a l'home el coneixement que és el poder, la religió dóna a l'home la saviesa que és el control. La ciència s'ocupa principalment dels fets, la religió s'ocupa principalment dels valors. Les dues no són rivals. Són complementàries.

Deia Marie Curie que un científic és un nen col.locat davant de fenòmens naturals que l’impressionen com un conte de fades. Sempre he pensat que entre Ciència i Religió no hi ha tantes diferències. Ser religiós no consisteix fonamentalment a seguir unes normes ni en creure uns dogmes, sinó deixar-se impresionar pel misteri de la vida i seguir amb passió la pròpia veu interior, a l’igual que el científic es meravella de la natura i s’apassiona per cercar la veritat.

En aquest temps de Nadal, us convido a reflexionar sobre els valors del Cristianisme. Sobre allò que tots portem a dins, tant si ens considerem creients com si no: la cerca de la veritat, l’interés per les persones, la recerca d’un món més just. No perdem mai aquests valors ni la capacitat de deixar-nos portar per ells!