BONS PROPÒSITS vs PREJUDICIS

Els nostres propòsits per l'Any Nou.
Font: Internet

Demà comença l’Any Nou 2013.  Aquests dies són, típicament, dies de bons propòsits, de renovació, en els que vivim en l’esperança de canviar aquells aspectes de la nostra vida que no ens agraden.

M’atreveixo a dir que la majoria de persones de mitjana edat tenim un bon sac de coses que voldríem canviar. Que formen part de la nostra vida com herència del temps i l’entorn en què hem viscut, però tenen poc a veure amb els nostres valors reals, amb qui som en realitat i amb la nostra vocació particular.

Quan era adolescent  i a l’escola ens parlaven de ‘vocació’ tothom entenia que es referien a ‘vocació religiosa’. El món es dividia en els que ‘havien estat cridats’ per Déu, pels quals Déu tenia un destí i una missió, i ‘els altres’, els quals formaven la gran ‘massa’, sense cap missió especial a realitzar i sense cap camí marcat, a banda de trobar feina i formar una família. Si els anys m’han ensenyat alguna cosa és que això és rotundament fals. No hi ha cap persona al món sense la seva pròpia vocació, els seus propis anhels, i el no lluitar per ells, el no viure en conseqüència, porta clarament a sentiments de no realització  i d’infelicitat. No sé de cap persona que hagi viscut d’acord a ells i se’n penedeixi, i no en conec a cap que, havent-los esquivat, no se’n penedeixi.

Florence Nightingale. Font: Internet

Potser l’obstacle més important a l’hora de deixar-nos portar pel nostre jo interior i els nostres anhels estigui en els prejudicis, ben arrelats en les nostres ments: no sóc capaç, sóc massa gran, això no fa per mi... Per això m’ha impactat sempre molt la figura de Florence Nightingale. Florence Nightingale és coneguda com la fundadora de l’infermeria moderna i per ser una innovadora en l’àmbit de l’Estadística sanitària. La seva biografia (http://es.wikipedia.org/wiki/Florence_Nightingale) és simplement fascinant. Què feia ella, una noia de classe alta en l’Anglaterra Victoriana, dient que volia aprendre matemàtiques i dedicar-se a la infermeria (feina no considerada en absolut  pròpia d’una persona de la seva condició social)? Ho tenia tot en contra per portar a terme el que ella creia la seva vocació, però la tenacitat va ser més forta que el que en principi podia ser el destí. Tal i com ella va dir:

‘L’important no és el que ens fa el destí, sinó el que nosaltres fem d’ell’.

Florence Nightingale va aconseguir fer realitat la seva vocació i els seus anhels. Us desitjo un molt Bon Any 2013 i que, com ella, ens deixem portar pel nostre jo interior i aconseguim fer realitat els nostres propòsits i els nostres anhels més profunds!

Font: Internet

FELIÇ 2013!

LES DONES I LA RECERCA

Florence Nightingale (1820-1910), pionera de
 l'infermeria moderna i de l'estadística sanitària

Fa dies vaig llegir una notícia al diari on es presentaven els resultats d’un estudi segons el qual la feina de les científiques és en general  menys apreciada que la dels seus col.legues masculins.

Si he de ser honesta a la veritat, en els anys que fa que em dedico a la recerca no he tingut aquesta sensació. De fet, mai he tingut la sensació de que la meva feina es valorés més o menys pel fet de ser dona.

És cert que avui en dia les dones segueixen tenint menys presència en la recerca. Tristament, només cal anar a qualsevol congrés (almenys en el meu camp, les matemàtiques)  per observar que, si  bé n’hi ha moltes de joves, n’hi ha molt poques de grans.

Marie Curie (1867-1934),  pionera en el camp
de la radioactivitat

Però aquest fet lamentable no és degut –crec jo, en base a la meva experiència-  a que la nostra feina, actualment, es valori menys. Bàsicament, després de molts anys d’experiència, la culpa de tot això la dono a dos fets fonamentals. El primer és la incomprensió (brutal) cap a la condició de mare.  De fet, és veritat que la vida científica s’ha pensat per persones ‘sense obligacions familiars’. Viatges i  congressos, especialment, resulten altament incompatibles amb tenir bebès. De totes maneres, en aquest aspecte crec que el temps actua a favor nostre. Per una banda, els recursos digitals han fet innecessaris un bon percentatge de viatges (inclús molta gent ‘sense obligacions familiars’ m’ha comentat que, amb les noves tecnologies, troba ja innecessari i inclús una pèrdua de temps fer congressos que durin més de 2-3 dies). D’altra banda, la mentalitat, encara que a poc a poc, està canviant. Si bé per desgracia per les nostres contrades ser mare no té cap mena de reconeixement social (si algú creu que exagero, recordo que per alguna raó tenim una de les taxes de 

Lise Meitner (1878-1968), va introduir
el concepte de fisió nuclear

natalitat menors de tot el planeta), a l’estranger he trobat ja menys incomprensió. I fins i tot tinc ja força  col.legues masculins… que no s’avergonyeixen de dir que organitzen el seu calendari i horari laboral tenint en compte la seva vida familiar!

El segon fet és, desgraciadament, dins nostre, dins de nosaltres mateixes, i és la poca valoració que fem les dones de la nostra pròpia feina. En general, si una dona i un home han fet dues feines d’igual nivell, la dona dubtarà molt més de la seva vàlua. És cultural? No ho sé, però és així.  Això implica, entre d’altres, que a l’hora d’escollir feina, la buscarà per sota dels seus mèrits i de les seves capacitats, ja que tendeix sistemàticament a minusvalorar prou aquests últims. Això, de per si, és un fre, un veritable autofre. És ben curiós fixar-se en els joves que presenten la seva feina als congressos. Les noies acostumen a estar molt més preocupades de causar bona impressió (per més que presentin un treball publicat a una molt bona revista i per tant, sigui objectivament innecessari tenir aquesta preocupació), o per respondre bé totes les preguntes (com tenint por que les ‘tombin’).

Rosalind Franklin (1920-1958), autora de
la famosa 'Fotografia 51', que va permetre
deduir l'estructura de l'ADN

Quan escric aquest post recordo especialment a una noia que presentava aquest estiu un article publicat a una molt molt bona revista (tenia talent,  la seva feina era bona i havia estat ben valorada i publicada).  Em pregunto si d’aquí a 10 anys la tornaré a trobar o si ho haurà acabat deixant. Espero que amb el temps les coses realment canviïn, que el món de la recerca acabi de transformar les seves estructures per poder aprofitar el talent de tothom, homes i dones, no només el de les persones ‘sense obligacions familiars’. I espero que els prejudicis socials que les mateixes dones tenim arraigats i ens frenen per dins acabin desapareixent. 

He inclòs en aquest post les fotos de dones que han estat cabdals en àrees que avui ens resulten bàsiques. És el meu homenatge personal cap a elles i la meva contribució a que la seva feina sigui coneguda.