JUSTIFICANT LA VIOLÈNCIA
 |
| Número 8, el robot pacifista, es nega a matar en Son Goku |
Fa temps, els meus fills em van demanar que escrivís un post sobre Son Goku (el protagonista de la mítica sèrie d'anime japonesa Bola de Drac). La veritat és que no sabia com enllaçar una sèrie manga amb els continguts 'habituals' d'aquest bloc, però fa pocs dies, una escena d'aquesta sèrie em va copsar, i realment, sí té molt a veure amb els articles que vaig penjant aquí.
L'escena és la següent: els 'dolents' ordenen a un robot que han fabricat (el robot número 8) que mati en Son Goku. Però el número 8 no obeeix... per sorpresa dels seus creadors...diu que estima la vida i que no matarà ningú. Gràcies a això, en Son Goku sobreviu. El problema és que després, al principi, el número 8 no lluita contra els dolents (es declara pacifista). Son Goku li replica que això està bé com a teoria, però que no sempre es pot escollir...
Quan i com podem renunciar a la violència és un tema universal. A la sèrie manga, evidentment, els dolents són molt dolents i els bons-que són tots molt bons i només els mouen els més nobles desitjos- han de lluitar-hi per impedir que destrueixin el planeta. Però la realitat... bé la realitat ja sabem que no va sempre així.
Fa uns 70 anys un grup de científics van enfrontar-se a un gran dilema ètic. L'Alemanya nazi era molt poderosa militarment i estava desenvolupant la bomba atòmica. Aquest grup de científics s'adonaven que Hitler, amb aquesta arma, seria invencible, la qual cosa, donades les característiques del nazisme, podria portar a conseqüències desastroses per la humanitat.
 |
| Albert Einstein i Léo Szilard. Font: Internet |
Va ser així que Léo-Szilard, reconegut pacifista, va convèncer Albert Einstein, un altre reconegut pacifista, d'alertar el president Roosevelt d'aquest perill i recomanar-li de començar un programa nuclear. Aquest projecte va ser el conegut Projecte Manhattan. Albert Einstein no va ser convidat a participar en aquest programa, doncs el cap militar del programa no es 'refiava' d'ell pel seu pacifisme.
Molts dels científics que hi van participar en aquest projecte ho van fer perquè creien que el millor era tenir la bomba abans que els alemanys, i que la seva sola existència provocaria la rendició de les grans potències de l'Eix (Alemanya i Japó). De fet confiaven en que el govern nord-americà no usaria la bomba, ja que de fet, abans de la guerra, s'oposava al bombardeig contra civils.
,_lecturing_at_Catholic_University,_Washington,_D.C.,_1946.jpg) |
| Lise Meitner. Va refusar participar en el Projecte Manhattan. Font: Internet |
De tots els grans científics als quals es va oferir participar al projecte Manhattan només hi va haver una negativa: la de Lise Meitner, que va descriure el procés de la fisió nuclear i que havia hagut de fugir d'Alemanya per ser jueva. Les seves raons van ser clares: 'no vull tenir res a veure amb una bomba'.
La història, potser hagués estat una altra, però el cert és que els alemanys no van arribar a tenir la bomba, i amb el projecte Manhattan, paradoxalment, molts pacifistes van posar la bomba atòmica en mans del govern nord-americà. Molts científics (entre ells Szilard i Einstein) van demanar que no es llencés la bomba sobre el Japó (altres hi van estar d'acord). També hi va haver militars que s'hi van posicionar en contra. Però tots sabem què va passar.
Hi ha hagut, en aquesta actuació (millor dit, barbàrie) militar, moltes justificacions. La versió que ens ha arribat al llarg dels anys és que va ser la única manera que el Japó es rendís i deixessin de produir-se més baixes de soldats nord-americans. Però el cert és que massacrar de la manera més covarda a la població civil (totalment indefensa) per pressionar un govern no és acceptable. Va en contra dels principis ètics més elementals. El més paradoxal de tot plegat és que, després de la guerra, la població civil japonesa va patir les conseqüències de Hiroshima i Nagasaki, mentre que els responsables de moltes de les barbàries comeses per l'exèrcit japonés (algunes d'elles en la línia més terrible del nazisme, com ara les activitats imfames de l'Escuadró 731) quedaven amnistiats.
Un es pregunta si realment certs descobriments científics no hagués estat millor que es quedessin al calaix. Tot el que descobreix l'home acaba tenint aplicacions militars: energia atòmica, guerra biològica, guerra química... La veritat és que tard o d'hora acaben en mans d'algú que els troba aquesta utilitat. Potser cal que la humanitat faci un 'stop' tecnològic i dediqui el temps a pensar en els seus valors. Que aprengui a viure en la cooperació, a valorar la vida... Hem evolucionat molt més tècnicament que espiritualment. Tota una pena.
Hola Elisa!
ResponEliminaPermet-me un comentari, potser si donéssim realment prioritat a formar persones amb valors, a ajudar a créixer als nens emocionalment, a ensenyar-los a cooperar, compartir, construir plegats, a respectar, a valorar, a ... no caldria fer aquest “stop” tecnològic. La tecnologia al cap i a la fi és una meravella, el problema son les persones. La lluita penso que no ha de ser en detriment dels avenços tecnològics, la lluita l’entenc contra la intolerància, la prepotència, els egocentrismes, el “poder” desmesurat... darrera de cada mala praxis hi ha algú que es considera per sobre dels altres, algú que “pateix” una disfunció, algú que no ha “progressat adequadament” en l’assignatura de ser Humà.
Moltes gràcies pel post Elisa, com sempre, llegir-te aporta valor.
Una abraçada!
Gràcies, Blanca! Cal canviar molts 'xips', realment, i donar prioritat a aquesta educació en valors que comentes! Una abraçada!
EliminaElisa: Es muy gratificante ver blogs que aportan con su contenido temas que a todos nos hace falta repasar.
ResponEliminaUn abraciño y a seguir haciendo ver que hay personas de primera, segunda, tercera y otros que ya no se numeran
Biquiños,
Rosa María Milleiro
Gracias, Rosa María.
ResponEliminaCiertamente parece que en el planeta hay personas de primera (nosotros, claro!), de segunda, tercera,...
Pero lo que realmente nos hace de primera, segunda o tercera no es nuestro origen ni nuestro nivel social sino nuestros actos y nuestra humanidad.
Un abraciño!
Hola Elisa:
ResponEliminaParece que la violencia es una cruz que llevamos encima todos los seres vivos. Hace falta ejercerla hasta para alimentarnos, aunque nos hagamos veganos, porque los vegetales también son seres vivos. Mal que nos pese, todos la utilizamos para esto y, seguramente, también en defensa propia o de terceros, cuando no existe otra posibilidad, como huir, por ejemplo. En ningún otro caso debería expresarse la violencia. Pero creo que es una herramienta de la genética y de la biología, y del mal, y este forma parte de nuestras raíces.
Recuerdo siempre el pasaje del Evangelio en que Jesús echa a los mercaderes del templo a latigazos. La historia, por desgracia, parece haber demostrado lo certera de la famosa máxima latina "Si vis pacem, parabellum".
Me gusta imaginar un estadio de la evolución humana en el que la violencia (y muchas cosas más), simplemente no existieran. Creo que por ahí va la idea que expresó Lope de Vega así: "un hombre que todo es alma está cautivo en su cuerpo". Me encanta esa poesía desde que la conocí en el colegio.
Tengo la impresión (conocimiento mínimo) de que la filosofía oriental es la que más avanzó por este camino de controlar la violencia propia y defenderse de la ajena. No sé, como ves, sólo se me ocurren cosas sueltas, un pequeño popurrí de entre tantas sensaciones y experiencias que se vienen a la mente con este eterno tema, tan importante y vasto. Nunca está de más pensar en él, al menos nos invita a comprobar si tenemos a la bestia bien atada. Gràcies.
¡Saludos!
Sí, la filosofía oriental parece que avanzó en esa línea, muy presente en el aprendizaje de las artes marciales... Pero si se lee un poco sobre lo que hizo el ejército japonés en la Segunda Guerra Mundial... pues no tiene nada que ver, fue tan atroz como los nazis.
ResponEliminaCiertamente los científicos de los que hablo debieron pensar en lo de 'si quieres paz, prepárate para la guerra'. Pero mira qué pasó. ¿No es eso un crimen de guerra?
Creo que la bomba atómica no tendría que haber existido jamás. Por eso me planteo el dilema ético de si ciertos descubrimientos no tendrían que quedarse en el cajón. El conocimiento es bueno, fasciante, pero siempre acaba en manos de poderosos que le encuentran las utilidades más horribles.
Saludos!
Elisa.
Pienso igual, las armas nucleares no deberían existir. Pero, pero... Ya ves, ya el Génesis nos habla de un crimen, y entre hermanos. También nos enseña que cualquier cosa puede ser utilizada como arma. Al norte de Cataluña -y bastante cerca, en realidad- hace unos siglos mataron a unos 200.000 cátaros y ni siquiera había armas de fuego. Más recientemente, todos conocemos donde está la raíz de los Premios Nobel, por ejemplo. La II Guerra Mundial, entre otras muchas cosas, nos muestra nítidamente que el afán, esfuerzo, ingenio, capacidad de aprender y de descubrir son inauditamente máximas cuando se trata de defender o atacar. No obstante, las armas atómicas no se han vuelto a utilizar (gracias a Dios), se ha limitado bastante su proliferación y se han hecho intentos muy loables para que nunca más ocurra algo semejante a lo sucedido durante esa mencionada guerra tan horrible. Es poco, pero me hace ser optimista, ya que la humanidad todavía existe.
EliminaCreo que guardar ciertos descubrimientos, ya sea en un cajón o en la cámara acorazada del banco mejor protegido del mundo, solamente serviría para retrasar un poco su hallazgo. Aun en el supuesto de que nadie los encontrase y su autor o autores se llevasen a la tumba el secreto, otras personas llegarían a obtener esos conocimientos. Me parece que en ese camino -igual que en la carretera- nunca estamos solos. Sería una cuestión de tiempo que llegasen a esas manos poderosas de las que hablas, además, el diablo también visita a los santos.
Como te dije, Elisa, soy optimista. El Bien, gana, por los puntos, quizá. Pero gana.
¡Saludos!
Yo también soy optimista... aún que con fuertes dudas muchas veces.
ResponEliminaSaludos!