dimarts, 5 de febrer de 2013


D'ÀLIGUES I FOQUES


Com negar-li a un èsser humà  la llibertat
de cercar les seves fites?
Foto: cortesia de Rafael de Santiago. Gràcies!
Tenia potser uns 17 anys. Davant meu tenia un d'aquests test psicopedagògics que acostumen a passar als adolescents amb la finalitat d'orientar-los a l'hora de triar els seus estudis. Concretament, estava davant la pregunta: què preferiries ser, un àliga solitària o una foca vivint amb altres foques?

No recordo què vaig contestar, però sí que recordo que no volia ni estar sola ni ser una foca, i la pregunta m'estava dient, de manera subliminal, que volar en llibertat com un àliga o gaudir de la companyia dels altres eren dues coses incompatibles.

De fet no calia que cap test m'ho digués, això. Tots sabem que en el nostre model social, 'destacar' en qualsevol aspecte: ser físicament diferent, opinar diferent, tenir interessos diferents als acceptats com 'normals' o 'estàndars' porta associat un gran risc de rebuig social. La pressió social, existent a qualsevol edat, és especialment forta en l'adolescència, edat en què es faria gairebé qualsevol cosa per ser acceptats pel nostre entorn. Els adults tenim més recursos per atrevir-nos a ser 'diferents',i encara així hem de reconèixer que fer qualsevol cosa 'fora de l'habitual' sempre se'ns fa costa amunt: què pensaran els meus veïns, els meus familiars??

Però els adults no podem obviar la responsabilitat d'escollir i ser conscients del que fem, i de, amb la nostra actitud, obrir pas a que els joves s'atreveixin a 'ser àligues', sabent (l'experiència ens ho diu) que l'èsser humà està 'dissenyat' per ser lliure, per seguir els seus anhels i la seva vocació, sabent que el preu de fer sempre el que diuen que hem de fer per ser acceptats és molt alt, i encara més, que són només els que s'atreveixen a ser ells mateixos els que acaben creant relacions (familiars, de parella, d'amistat) autèntiques i gratificants.

La boda de Muriel, una de
les meves pell.lícules preferides
Potser tot el que estic dient s'ha dit ja, d'una manera magistral en la pel.lícula La boda de Muriel (P. Hogan, Austràlia, 1994). En aquesta pel.lícula l'actriu Toni Colette dóna vida (en una esplèndida interpretació, una de les meves preferides) a Muriel, una noia grassoneta i 'rara' que no encaixa en els cànons femenins que tenen al seu poble (una petita localitat de la costa australiana). Muriel desitja sentir-se acceptada, ser com les altres. I és per aquest motiu que acaba obsessionada per la idea de casar-se. No perquè vulgui realment casar--se, sinó perquè en el seu entorn social, casar-se vol dir tenir èxit. I ella faria qualsevol cosa per deixar de ser la 'rara' Muriel i passar a ser algú acceptat i respectat.

La boda de Muriel és una pel.lícula hilarant i a la vegada molt tendra i fortament colpidora. Toni Colette fa que Muriel ens resulti esperpèntica, però a la vegada totalment real i humana.  La pel.lícula repassa temes cabdals, com els models femenins en les societats patriarcals, que porten a que les noies del seu poble no pensin en res més que en estar guapes, agradar i casar-se. Tal i com es diu en la pàgina web:

http://www.edualter.org/material/cineiddssrr/muriel.htm

A Muriel no li interessa el que fan les seves amigues, però
faria qualsevol cosa per particiar-hi i sentir-se 'del grup'.
Font: Internet
...Els seus gustos i desitjos, encara que pugui semblar que són propis i resultat d'eleccions personals, responen a les expectatives que la societat genera per les dones. Així les coses, una dona es sentirà bé amb sí mateixa com a persona i com a dona si rep una valoració positiva dels altres, la seva identitat es conforma amb dependència d'agradar...

La boda de Muriel ens ofereix una profunda reflexió sobre el paper que té el desig d'agradar, el desig de ser acceptat pel grup, en les nostres decisions personals. Muriel farà el que sigui, prendrà decisions absurdes i errònies i   fins i tot deixarà de banda la seva única amiga de veritat per sentir-se acceptada pel grup... per ser, com deia el test, una foca envoltada de foques.

No podem oblidar que en aquestes decisions Muriel pensa-tal i com se li ha transmés-que no hi ha alternativa, que la gent que pensa i actua per si mateixa està sola, i que la gent que vol estar en companyia s'ha d'adaptar a les exigències socials, per més que aquestes siguin absurdes o estiguin molt en contra de la pròpia personalitat.  Potser cal transmetre el missatge contrari, que només sent autèntics aconseguirem tenir amistats veritables. Per què és així. O és que les suposades amigues de Muriel, que només volen estar amb ella quan té èxit social, poden considerar-se amigues?

No puc avançar més sense donar pistes de com acaba la 'peli'... però veieu-la, val la pena!


6 comentaris:

  1. ¡Preciosa pared la de la foto! ¿Sabes dónde es?
    Esos tests... creo que han hecho más daño que otra cosa. Tuve suerte, yo no los conocí, pero muchos alumnos me han hablado de ellos y no eran pocos a los que habían traumatizado. Y la pregunta... me ha recordado aquella estupidez (esto sí lo conocí) de tantos adultos que preguntaban a los niños "¿a quién quieres más a mamá o a papá? Que yo recuerde nunca contesté, me quedaba mirando a la interrogadora (lo siento, pero siempre recuerdo a mujeres) con los labios apretados hasta que me dejaban en paz, y automáticamente pasaban a formar parte de mi lista negra.
    Buen dilema, águilas o focas; individuo o tribu. Es difícil lograr el equilibrio, muy difícil. Pero vale la pena intentarlo, sin ninguna duda, aunque nos lleve la vida. Estamos hechos para vivir en sociedad, nos necesitamos unos a otros; pero nos resulta imposible obviar el ansia de libertad individual de la que tan buena imagen es el hecho de volar. Parece increíble que en los tiempos que estamos las relaciones que prevalecen -incluso en ámbitos personales e íntimos- sean las de dominio. ¡Es posible otro tipo de organización social! ¡Es posible erradicar las raíces de la violencia y de la guerra!
    No he visto esa película, pero me has recordado que estuve a punto de verla y que por alguna razón no lo hice; intentaré localizarla, tiene muy buena pinta. Gràcies!
    Bona nit!

    ResponElimina
  2. La pared de la foto está en los Dolomitas, en Italia. Y tengo la suerte de que me la pasó directamente el autor de ella, junto con otras realmente preciosas.
    Los tests yo siempre los he odiado, ciertamente, así como la osadía de pensar que sus resultados te valen para decirle a alguien qué es lo que puede o debe estudiar o hacer en su vida. Cuando en general lo único que hay que hacer con un chaval es darle libertad para que explore cuáles son sus áreas de interés, conseguir que tenga disciplina (gran cualidad, por desgracia tan menospreciada) y hacerlo sentir seguro de sí mismo.
    Yo personalmente creo que la gente que realmente ha amado a la sociedad y ha dejado un gran legado... nunca renunciaron a su libertad para complacer los dictámenes del mundo que les rodeaba. La gente con la que realmente vale la pena estar es la gente que te anima en tus proyectos, no la que te corta las alas. Esto no quiere decir que cada uno haga 'lo que le da la gana', pero sí vivir con el espíritu de cumplir tus sueños y ayudar a los que te rodean a cumplir los suyos. Saludos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies por la información de la foto, Elisa. Cuando tengas ocasión, por favor, felicita al autor en mi nombre.
      Con todo lo demás estoy totalmente de acuerdo, lo explicas muy bien. Recuerdo lo mucho que nos hacían temer el Juicio Final cuando éramos niños, pero bastantes años más tarde y hasta ahora, pienso que sería más temible si tuviese que ser juez y parte de mi propia vida. También creo que vivir como dices, es la forma más segura de lograr una sentencia absolutoria, o al menos, bastante llevadera. Es fundamental evitar traicionarse.
      ¡Saludos!

      Elimina
    2. Sí, gracias,¡le diré en cuanto lo vea!
      Tienes mucha razón en lo del Juicio Final. En este link
      http://www.lavanguardia.com/vida/20111214/54240193062/los-cinco-lamentos-moribundos.html
      Se habla de un libro escrito por una especialista en cuidados paliativos que ha vivido muchos años junto a enfermos terminales y ha escrito sobre los 5 principales lamentos de éstos. ¿Sabes cuál és el lamento principal?
      Pues no haber vivido por según sus conceptos sino por lo que los otros esperaban de ellos. ¡Deberíamos reflexionar!
      Saludos!

      Elimina
    3. Gràcies por el enlace, Elisa. Casualmente conozco el libro, lo he leído y me gustó; es muy revelador.
      ¡Saludos!

      Elimina