dimecres, 27 de febrer de 2013


EL VALOR D'UNA PROFESSIÓ


Font: Internet
Fa pocs dies un amic em va recomanar veure la pel.lícula Margin Call (P. C.Chandor, 2011). Va ser un bon consell, i em va permetre veure una de les reflexions més interessants del cinema actual.

Margin Call està ambientada en una fictícia entitat financera de Nova York, just abans de l'inici de la crisi de 2008. Tot comença amb l'acomiadament -fred, inhumà i sense previ avís- d'Eric Dale (Stanley Tucci), un dels empleats més antics i competents. Just abans de marxar, entrega un USB a Peter Sullivan (Zachary Quinto), un analista principiant que sembla ser l'únic que lamenta la seva marxa. Peter Sullivan espera a que tots els empleats de l'oficina marxin per veure el contingut del pendrive... i és així com descobreix que part dels actius del banc són tòxics, que s'estan degradant ràpidament i que aquesta situació pot portar en poques hores a la fallida de la institució.

Jeremy Irons, en una interpretació magistral.
Font. Internet
Un cop fet aquest descobriment Peter Sullivan contacta amb els seus companys Seth Bregman (Penn Badgley) i Will Emerson (Paul Bettany), i amb el seu cap, Sam Rogers (Kevin Spacey). A partir d'aquí es produeix una sèrie de reaccions en cadena, amb reunions amb alts executius (interpretats per Demi Moore i Simon Baker) i amb el conseller delegat de l'empresa (interpretat magistralment per Jeremy Irons), home mancat de qualsevol escrúpol a qui no només no l'importen les pèrdues dels clients o les conseqüències que les seves decisions poden provocar a la gent, sinó que encara vol aprofitar l'ocasió per fer més trampes i guanyar més diners.

Com deia al principi d'aquest post, una de les escenes més colpidores la protagonitzen Eric Dale i Paul Bettany. Asseguts davant la casa del primer, aquest explica com, abans de treballar per aquesta companyia que acaba d'acomiadar-lo, treballava com enginyer i havia participat en la construcció d'un pont a Ohio. És demolidor escoltar com parla del pont  i com calcula quanta gent l'utilitza i se'n beneficia a diari. Es lamenta que, en contraposició, en tots aquests anys a la companyia financera... què ha aconseguit crear que sigui d'interès social? No ha treballat realment pel bé de la societat, sinó pel bé d'una empresa i els seus accionistes, la qual cosa és molt diferent.

Stanley Tucci, interpretant a un Eric Dale que es
lamenta  amargament d'haver llençat el seu talent.
Font: Internet
La queixa que interpreta Stanley Tucci és una queixa universal, no és específica del sector financer. Quanta gent té la sort de poder dir que amb la seva feina fa una contribució real al benestar de la societat? El nostre sistema econòmic, com molt bé planteja Christian Felber a l'Economia del bien común, no premia aquelles activitats socialment d'interès (o algú ha cobrat alguna cosa per tenir cura dels malalts de la seva família?), i en canvi premia moltes d'altres que no tenen cap interès social o fins i tot són clarament nocives.

La situació és doblement terrible perquè és la queixa d'algú que estava ben preparat per poder fer 'altres coses': era enginyer, podia dissenyar ponts i carreteres, podia sentir l'orgull de fer una contribució a la seva comunitat. No era algú 'que no tenia altra opció'. I tota aquesta formació, tot aquest talent,... llençats per la finestra, o venuts per una bona xifra de diners.

Els adults sabem molt del món laboral, i la nostra contribució a l'hora d'orientar els joves és cabdal. Sabem perfectament que les eleccions en aquest terreny ens limiten per molts anys. Sempre s'aconsella els joves d'escollir tenint en compte les sortides laborals i els seus talents, però manca insistir en valors més 'humans', com ara: quin llegat t'agradaria deixar? Perquè qualsevol professional sap, perfectament, que el gran valor d'una professió (un cop el salari és digne, és clar!), no és només la mida de la nòmina o simplement 'passar-s'ho bé'... és sentir que has influït positivament en la vida dels altres. I buscar el nostre lloc des d'on deixar un llegat que ens faci sentir orgullosos és tant el nostre deure com també el nostre dret, tinguem-ho en compte!

14 comentaris:

  1. Hola, Elisa:
    Estic completament d'acord amb el que dius. Jo, com a profe, trobo a faltar el reconeixement i, sobretot, el recolzament, de la societat; de vegades sembla -almenys aquesta és la sensació que tenim molts docents- que la nostra feina no sigui gaire important ni gaire significativa. Tant de bo això canviï!
    Moltes gràcies per escriure aquest post tan interessant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això dels profes és un escàndol i dóna la mida de quin valor dóna la nostra societat al coneixement...

      Elimina
    2. Hola Xavi, con permiso:
      Suscribo tus palabras y creo que son muy suaves, es vergonzoso cómo actualmente trata nuestra sociedad a sus docentes. A mí me resulta hasta inaudito e increíble, si no fuera porque tengo tantos testimonios. No obstante, hablando de este asunto con mis alumnos, todos (sin excepción), decían recordar algo bueno de sus profesores, al menos, de algunos de ellos. Así pues, ¡ánimo! Alguna semilla siempre prende.
      ¡Saludos!

      Elimina
  2. He visto la película y me ha gustado mucho. La escena de la conversación en las escaleras es ciertamente memorable. Lo que dices me ha recordado una cita de Jovellanos que está en el monumento que hay a este gran personaje en un lugar muy céntrico de Gijón (Plaza Seis de Agosto), es esta: "¿Por ventura es la sociedad otra cosa que una gran compañía en que cada uno pone sus fuerzas y sus luces, y las consagra al bien de los demás?"
    ¡Saludos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues no... la sociedad ha derivado a un sitio donde todos hacemos 'rodar' la rueda del capitalismo, dando por sentado que esa es la manera de que 'todo funcione y siga adelante', sin pararnos a pensar si este 'marco de pensamiento' nos parece correcto.
      Saludos!

      Elimina
    2. Tu respuesta parece muy cierta; sin embargo... ese "pues no", ¿no tendrá más de aparente que de real? Por otra parte, el capitalismo no tiene porqué ser intrínsecamente malo, ¿no? La clave está en aprovechar lo que tiene de bueno, digo yo.
      Y, bueno, tú has creado un lugar para pararse a pensar... Gràcies! Así que... vos y millones de personas en el mundo, entre las que me cuento, tampoco estamos haciendo girar siempre esa rueda.
      Bona nit i saludos!

      Elimina
    3. Discrepo profundamente del pensamiento que cree que, centrándonos en conseguir beneficios económicos, lo demás (bienestar social) vendrá por añadidura. No creo en ello, creo que hay que cambiar el centro de visión y mirar al bienestar social. Esto no quiere decir que se pierda el valor de la iniciativa empresarial, pero sí que se apueste claramente por las empresas que crean economía real y favorecen el bienestar social.
      Hay países 'desarrollados' en los que coexiste la pobreza infantil con la riqueza más absoluta... todos esos niños con el futuro robado son los efectos 'colaterales' del capitalismo... Creo sinceramente que hay que cambiar las prioridades y el modelo económico.
      Saludos!

      Elimina
    4. Por supuesto, si nos centramos sólo en los beneficios económicos el bienestar social, no sólo no llegará por añadidura, sino que lo perderemos totalmente. Ahora bien -quizá no deba llamarlo capitalismo- bueno, unas relaciones comerciales y mercantiles honestas en las que todas las partes implicadas ganen algo creo que son imprescindibles para cualquier sociedad; el problema es la codicia, que uno quiera quedarse con todo el pastel aunque no se lo pueda comer y los otros se mueran de hambre. Pero eso creo que se podría neutralizar en gran medida, 1º con educación en la escuela, familia y medios de comunicación; 2º y para cuando falle lo primero, reglas muy claras marcadas y controladas por el estado, para que cuando nos llegue la tentación pensemos seriamente si vale la pena caer en ella.
      En teoría me parece que es fácil, si no fuera por la tupida red de araña de fortísimos intereses que tienen a gobiernos y partidos políticos cautivos.
      A pesar de todo creo que el cambio es necesario y posible.
      ¡Saludos!

      Elimina
    5. Sí, el cambio está en nuestras manos. Lo que pasa, también, como indicas, es que la codicia, la falta de ética colectiva, el egoismo, abundan demasiado. No sé si la crisis será suficiente para hacernos ver la necesidad de un cambio de paradigma, de unas leyes que prohíban el atropello económico. Saludos!

      Elimina
    6. Pues comparto tu duda, Elisa, respecto a esa positiva consecuencia que podría tener la crisis. Y sería una verdadera lástima, que después de generar tanto dolor, fuese estéril.
      Desde luego, de la clase política que conocemos no espero las leyes que mencionas. Y hay dos cosas que llevo muy mal de esa casta: su cobardía y su estupidez. Claro que, respecto a la segunda, no es que crea que son tontos, sino que se hacen, porque nos tienen por profundamente imbéciles, entonces fingen, por aquello de tener un poco de empatía... después de todo, necesitan nuestros votos.

      Este blog me tira mucho de la lengua, por eso tiendo a quedarme mudo, de verdad. Me gustaría escribir muchísimo en base a esos últimos cuatro renglones que has puesto aquí. Cada entrada da pie para un ensayo en toda regla, por lo menos. Pero me temo que no tengo ni la formación ni el talento para ello, aun así, qué ganas me dan de intentarlo... En fin, si a pesar de todo hago un acto de fe en que el cambio es posible (de su necesidad pocos dudarán), es porque conozco personas, como vos, que en su pequeño universo lo logran.

      Gràcies i bona nit!!!

      Elimina
  3. Hola Esteban:
    Los blogs viven de los comentarios de los seguidores, así que... ¡bienvenido si escribes todo lo que piensas escribir!

    No sé si para escribir un blog hace falta tener talento literario. En ese caso escribirían 4 gatos. Lo importante es el esfuerzo de observación y la sinceridad con uno mismo para sacar la verdad adelante y ayudarnos entre todos a avanzar. ¡Eso está al alcance de cualquier persona sincera y honesta, y es la gran ventaja de Internet!

    Saludos! Espero tu escrito!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elisa. Ganas no faltan, motivos tampoco, y estoy totalmente de acuerdo con la ventaja que señalas. Aunque ahora apenas vislumbro ocasión, estaré atento para cuando aparezca más clara.
      ¡Saludos!

      Elimina
  4. Acostumo a mirar les películes més com a distracció que no cercant un missatge, però aquesta que no he vist, i ara penso que he de veure, me la miraré amb més atenció. Un interesant punt de vista. Felicitats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, en general, també miro les pelis més com entreteniment, però a vegades em recomanen alguna, o el que pensaves que seria un entreteniment acaba impactant-te per alguna raó.
      Aquesta peli és molt bona. L'escena de l'acomiadat recordant la seva època d'enginyer... i aquella atmosfera en què cap d'ells sembla entendre si la seva feina té alguna utilitat real o què estan fent realment amb les seves vides.
      Gràcies per la teva visita!

      Elimina