divendres, 24 d’agost de 2012


SOBRE ALGUNES IDEES QUE DONEM PER FET EN EL TEMA DE L’AVORTAMENT


He estat llegint la part del llibre d’Eulàlia Tort on Teresa Forcades explica la seva postura sobre el tema de l’avortament. Concretament, exposa que la relació mare-fill és una relació especial i que ningú pot interferir en la decisió de la mare sense trencar el seu dret a la llibertat individual.

Sobre aquest punt, en discrepo, encara que valoro molt positivament que aquest tema entri en discussió calmada i sincera (en particular, val molt la pena llegir el relat sobre la noia afro-americana que es va trobar en un hospital de Buffalo, pg. 148 del llibre).

Efectivament, no hi estic d’acord amb moltes idees que usualment donem per vàlides sobre aquest tema. Concretament, em sembla que donem massa per fet que hi ha individus que, de néixer, seran desgraciats. Quan els pares no estan en condicions de fer-se’n càrrec, és veritat  que avortar serà millor que optar per l’adopció? O, realment no té possibilitats de ser feliç un nen amb síndrome de Down?. D’altra banda, donem per fet que tenir dubtes de què l’embrió sigui realment algú de qui podem decidir sobre la seva vida i la seva mort és propi de persones religioses, quan a mi em sembla, pura i simplement, una actitud molt natural i humana. Tots aquests punts em fan pensar que potser hauríem de començar a mirar-nos aquest tema des d'un altre angle. 

He estat buscant a la web pàgines sobre el tema. Malahuradament sembla que moltes de les idees contràries a l’avortament han estat segrestades per grups que a mi em resulten de perfil massa fonamentalista i que fiquen en el mateix sac molts altres temes. Però qui busca… troba! I finalment he trobat aquest link molt interessant, on es reprodueix un text de María Berrozpe:


Espero que us agradi i que us convidi a la reflexió!

4 comentaris:

  1. Eres muy valiente, Elisa. Segundo post y llegas con un tema harto difícil que daría para escribir, no uno sino varios libros. El enlace que copias lo he leído dos veces y me ha gustado, ¡está muy bien!
    Sin salir del plano terrenal –cosa que casi siempre me resulta difícil- es cierto que hay una voluntad política –creo que muy cobarde- a presentar la adopción como una alternativa indeseable al aborto. Me parece bien que no se penalice esta última opción, claro, pero ha de tener reglas y límites y evitar presentarla con la frivolidad que se hace. Por otra parte, tener a niños recién nacidos en hogares de acogida, adopción temporal o como quiera llamarse me parece de una crueldad innecesaria, primero para esos niños (siempre inocentes e indefensos) y luego para quienes les acogen.
    Una vez más, creo que la clave está en la prevención, que pasa, imperativamente, por la formación, conocimiento y educación. En los tiempos que vivimos, aborto o adopción e incluso la píldora del día después, deberían ser opciones extraordinarias para casos muy, muy excepcionales. Creo que la segunda década de la vida de una persona es un período crucial para esta. Decía mi padre, que a veces se cometen errores que se pagan como crímenes. Cada vez más, tengo la impresión de que “al poder” le interesa y fomenta que adolescentes y jóvenes pasen una buena parte de sus días bajo los efectos de las drogas. Esos “botellódromos”, por ejemplo, ¡son tan deprimentes y tristes!
    También me he preguntado a veces lo mismo que tú, ¿un niño con síndrome de Down no puede ser feliz? Especialmente cuando oyes a tantas personas negarlo tajantemente, yo les pregunto: ¿y tú cómo lo sabes? Y vuelven a decir lo mismo más fuerte y enojados. ¡Dan miedo! Creo que sucede aún mucho, aquello que decía Machado: “Desprecian cuanto ignoran”. También es verdad lo del pensamiento único, que nos venden las ideas en paquetes cerrados, no podemos elegir esto bueno de aquí y aquello bueno de allá, no. Nos imponen todo de aquí o todo de allá, me niego y odio ese simplismo estúpido. El ser humano ha evolucionado de un modo espectacular en muchísimos aspectos, pero las preguntas básicas siguen esperando respuestas, todas.

    Bona nit! ¡Saludos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Esteban: a mí también me gustó mucho este enlace porque hace unas reflexiones muy humanas que hacen reflexionar a cualquiera, y creo que estas lecturas tendrían que ser mucho más asequibles a nuestros jóvenes. ¡Suerte de Internet!

      A mi generación nos han dirigido, realmente, a que el aborto es la única y la mejor solución en caso de problemas, pero es que mi sentido común y mi instinto me dicen fuertemente lo contrario. Yo tampoco soy partidaria de meter a nadie en la cárcel, pero a mis hijos sí les voy a explicar que luchar por los tuyos, ni que sea dándoles una oportunidad a través de la adopción, es un derecho al cual nadie debería hacernos renunciar (ni subliminalmente a través de los medios de comunicación). Nunca he oído a nadie lamentarse de haber luchado por sus hijos.

      Saludos!

      Elimina
  2. Per complementar una miqueta el que ja heu dit vosaltres, jo crec que arribar a una solució d'equilibri és complicat. Per una part, sóc fidel a la meva màxima "que cadascú faci el que vulgui mentre no faci mal a un altre" i per tant la cosa aniria per la idea de "les dones parim les dones decidim".

    Però per una altra banda, observant la societat que tenim (fomentada com molt bé apunta l'Esteban pel poder que s'entesta a pujar una joventut 100% ni-ni de manera deliberada) penso en la frivolització de l'opció d'avortar i... En fin. De tota manera, el "consol" contra aquesta possibilitat rau en pensar que un procés d'avortament deixa petja, de manera que no crec que es convertís en una moda.

    Potser l'equilibri vindria de tenir la possibilitat, però degudament revisada per metges cas per cas.

    ResponElimina
  3. Hola Josep! Benvingut! Se'm fa molt extrany parlar-te en català!!!

    Jo fa temps que veig això de l'avortament com un conflicte entre una nova vida i una societat que per alguna raó no l'admet. En aquest conflicte qui té les de perdre és l'embrió, òbviament.

    També crec que en un marc capitalista es donarà molta pressió per avortar a qui no 'encaixa'. Així, és possible que tu mateix coneguis algú que s'hagi trobat en el dilema de tirar endavant un embaràs quan se sap que el nen neixerà amb síndrome de Down.
    Per més que els dolgui, segurament deixaran sentiments a banda i pendran una 'dura decisió' pel 'bé' dels altres germans. Això és real, en conec casos de gent que han passat molt patiment en aquestes circumstàncies.
    És molt difícil donar per fet, sense dubtes, que un embrió no és res (i ja no diguem si estem per la setmana 20). I si es té el mínim dubte és bastant impossible que el procés no sigui traumàtic. Per força. Si no seríem molt freds. I fer passar a la gent per tot això, donant per fet que no hi ha alternativa,em sembla horrorós.
    Estic en contra d'abocar a la gent- de manera més o menys directa- a la solució 'fàcil' per tots, sense treballar en oferir solucions alternatives, perquè a la llarga sempre compensarà haver lluitat pels nostres fills, estic segura d'això, i estic segura que si es donés un mínim suport per altres opcions, potser poca gent optaria per avortar.
    Ja veus que no he dit res sobre les lleis. Ha de ser molt difícil legislar aquest tema, ho reconec. Però obviar sentiments humans, donar per fet que 'és el millor que pots fer' i suposar que 'no passa res' i que qualsevol dubte ve 'per culpa dels discursos dels capellans'...són coses que no m'empasso. És per això que crec que és molt important treballar en trobar alternatives que siguin més humanes.
    Espero no haver-te avorrit amb aquest rotllo. Moltes gràcies per participar en aquest bloc!!!

    ResponElimina