LA COMPASIÓ

La mare de la víctima va perdonar la vida
a l'homicida. Font: Internet

La compasió és la virtud que ens fa sensibles al patiment dels altres. La compasió ens fa humans, i ens permet tallar el cercle d'odis, violències i ofenses en el que està inmers el món. Qui demostra compasió demostra tenir un esperit fort, i una talla moral extraordinària.

Fa potser una setmana, una notícia donava la volta al món: a l'Iran, els pares d'un noi assessinat feia 7 anys perdonaven la vida a l'homicida:

http://www.lavanguardia.com/internacional/20140417/54405086754/salva-ejecucion-horca-iran.html

Una enorme lliçó de compasió i d'humanitat davant la qual les paraules es queden curtes.

PROU

Vivim en un món en que és freqüent llevar-se i veure imatges com aquesta:

http://www.lavanguardia.com/internacional/20140318/54403789677/siria-mercado-guerra.html

Quina raó pot haver-hi per justificar-ho? No n'hi ha, de justificació. Guerres, conflictes, mantinguts per interessos mesquins.

Capitalismes salvatges, explotació del feble, decisions preses en despatxos que porten a morts i més morts. Decisions que trunquen la vida de persones, persones amb projectes, família, amics i somnis, com tu i com jo. 

I mentre 'no ens toqui', seguim indiferents, adormits, en la nostra bombolla de comoditat, sense treure el cap a fora, sense adonar-nos que tots aquests que pateixen, víctimes de guerres, víctimes de la pobresa,  no són números ni estadístiques. Són persones, com nosaltres. Senten, com nosaltres. Estimen, com nosaltres.  Són únics, com tu i jo. 

ELS VALORS QUE ENS DEFINEIXEN

Erasme de Rotterdam: figura clau de
 l'Humanisme. Font: Internet

Si un extraterrestre llegís les legislacions dels països occidentals segurament deduiria que el nostre valor fonamental és la vida humana, i que la seva dignitat i el dret a bens bàsics com la sanitat i l'educació formen la columna vertebral del nostre sistema de valors.

Però si aquest extraterrestre vingués a visitar-nos tindria certs dubtes que això fos cert, i potser acabaria deduint que els nostres valors fonamentals no giren al voltant de la dignitat de les persones, sinó de la propietat privada i el (suposat) dret a poder enriquir-se sense límit. 

Si la dignitat i la vida fossin el centre de la nostra actuació, les polítiques econòmiques serien molt diferents. Actualment molts nens del nostre entorn estan completament desemparats, sense cap llei que protegeixi alguns dels seus drets més fonamentals, la qual cosa condiciona totalment el seu futur. Una societat que tingués la dignitat humana en el centre de la seva actuació mai no permetria aquest extrem. Més encara quan no és cert que 'no hi ha diners', sinó simplement que la riquesa està concentrada en poques mans. Una societat basada en els valors de l'humanisme només veuria com a sortida a la crisi una sortida on en sortim tots. Augmentar les desigualtats com fins ara no és sortir de la crisi, és enfonsar-se en un sistema injust que arrossega i destrueix els valors fonamentals de l'humanisme, que llença per la finestra l'opció de construir una societat solidària i que es rebaixa fins servir 'valors' totalment diferents. I què en som si no tenim com a eix central de la nostra actuació el benestar de les persones? En què ens convertim? 

Us deixo amb un text... del segle XVI. Pertany al llibre Utopia, escrit el 1516 per l'humanista anglès Thomas More:

"Així, quan miro aquestes repúbliques que avui dia floreixen per tot arreu, no veig en elles - Déu em perdoni! - Sinó la conjura dels rics per procurar les seves pròpies comoditats en nom de la república. Imaginen i inventen tota mena d'artificis per a conservar, sense por a perdre-les, totes les coses que s'han apropiat amb males arts, i també per abusar dels pobres pagant-los pel seu treball tan poc diners com poden. i quan els rics han decretat que aquestes invencions es porten a efecte en benefici de la comunitat, és a dir, també dels pobres, de seguida es converteixen en lleis. "

DE MICA EN MICA S'OMPLE LA PICA

El nostre camí, fet pas a pas. Font: Internet

La feina acostuma a venir tota junta, així que a finals de desembre i tot el mes de gener vaig estar absorbida per la meva feina de recerca a la vegada que el temps lliure se l'emportava la preparació dels exàmens de Farmàcia (segona carrera que vaig començar a estudiar fa uns anys).

En aquest període no he tingut ocasió de veure cap pel.lícula, ni de llegir cap llibre, ni de simplement filosofar, raó per la qual no he disposat ni de material ni de temps per aquest bloc. No he tingut temps de mirar per la finestra, ni de fer 'aturades en el camí' ni de reflexionar sobre cap tema 'trascendent'.

L'única cosa que he pogut fer és caminar, pas a pas. I, com tants cops a la vida, amb bona part de cansament. 

I és que la vida té pocs períodes en els que resulti un viatge tranquil, relaxant i feliç en el que veiem els nostres horitzons i tastem les mels de l'èxit. La vida té molt de caminar, pas a pas (com deia una cançó: 'malgrat el dubte, cal caminar'). Pas a pas fem el camí, la nostra història, a l'igual que de mica en mica s'omple la pica. I potser el més important no és l'èxit que aconseguim, sinó la tenacitat amb la que treballem i la història que escrivim.

Tot això que us vull transmetre avui ho va expressar Antonio Machado molt millor que jo, així que us deixo amb els seus versos:

Caminante, son tus huellas

el camino, y nada más;

caminante, no hay camino:

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino, 

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca 

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino, 

sino estelas en la mar.

I amb una mica de retard: Feliç 2014!

BON NADAL!

Postal de Ferrándiz. Font: Internet

Quan jo era petita era molt habitual felicitar el Nadal amb les postals de Ferrándiz. Aquests inoblidables dibuixos transmetien una fonda tendresa i una gran calidesa. 

Ara que ja arriba el Nadal, desitjo que aquesta tendresa entri als nostres cors, que el Nadal ens ajudi a mirar els altres amb amor i a fixar la nostra atenció en l'important. Que el centre de les nostres vides torni a ser les persones. Que no acceptem com normal cap món que no tingui com a prioritat el futur i benestar de tots els nens que neixen en ell.

Bon Nadal i Feliç 2014!

EL RUMB

by Quino. Font: Internet

És difícil arribar a cap port si un no té definit el rumb. Per això és impossible que arribem a una societat justa i solidària (l'únic tipus de societat que hauríem de considerar digne de l'espècie humana) si no mirem l'important: les persones, els seus sentiments, la seva vida, els seus projectes.

Mentre la prioritat sigui la prima de risc, els índexos bursàtils, els ràtings i similars, estarem mirant el secundari, desviant la mirada del que és essencial i per tant, perdent el rumb i l'oportunitat de construir una societat nova, solidària i realment humana.

La prima de risc no és l'essencial, l'essencial és que milions de persones al món no tenen l'oportunitat de tenir una vida digna ni l'accés adequat a la sanitat i l'educació.

En el dia mundial contra la Sida, hem pogut recordar com l'accés als medicaments no és igual al primer o al tercer món, on les mancances en qüestions bàsiques com higiene i atenció sanitària són senzillament intolerables quan la humanitat té recursos per a que no sigui així.

Fa anys que estem instal.lats en el fatalisme, convençuts que per alguna raó no es pot 'canviar el món'. Però els humans som capaços de tot el que ens proposem ... si no apartem la mirada del nostres objectius, i mantenim fix el nostre rumb. 

DE HOBBY... ESTUDIAR!

El microscopi: meravellós instrument
que ens obre la porta a la microbiologia

És difícil explicar que un té com a hobby... estudiar! Com a hobbies, un pot tenir l'esport, viatjar, escriure... però...estudiar? 

Estem tan acostumats a pensar que estudiar és 'el preu' que hem de pagar per tenir un títol i una professió que hem perdut de vista el plaer intrínsec que dóna obrir les portes al coneixement.

Aprendre, fa volar el pensament, fa descobrir nous mons. Gaudim 'fent anar les neurones', a l'igual que gaudim fent funcionar el cos quan fem esport. Per què renunciar a tot això? Per què renunciar a un dels nostres grans potencials?

L'humanista anglès Thomas More (1478-1536)  ja va parlar de la importància de la nostra vesant intel.lectual quan va descriure la vida dels ciutadans de la imaginària illa d'Utopia:

...dediquen vuit a dormir i les hores lliures com desitgin, però son estimulats a realitzar activitats que desenvolupen la creativitat i la inteligència, como lectura, música, conversa, jocs matemàtics, etc...

Gaudir estudiant ha passat a ser, erròniament, considerat com propi de frikies, rates de biblioteca i especímens similars... Quan la curiositat i l'ànsia de saber formen part de la nostra manera de ser. De fet, els nens són extremadament curiosos... i potser ho seguirien sent d'adults si la nostra societat estimulés més aquesta ànsia d'aprendre, enlloc d'ofegar-la de mil maneres.

I des d'aquí, una forta abraçada a tots aquells que sempre m'heu recolzat en aquest 'hobby' i a tots els companys de camí que he anat trobant: us dec molt!