LA POR A LA LLIBERTAT
 |
| Font: Internet |
La por a la llibertat és el títol d'un llibre d'Erich Fromm, gran psicòleg i filòsof alemany que va haver d'emigrar als Estats Units pel fet de ser jueu. Aquest llibre va caure a les meves mans ja fa anys, una mica per casualitat, i des d'aleshores l'he tingut sempre entre els meus favorits, per la seva anàlisi encertadíssima del problema de la llibertat de l'home actual. Amb exactitud exposa com l'individu modern tendeix a acceptar l'opinió dels que l'envolten, per sentir-se part del grup, ja que tenim una gran por a la solitud. Les persones, com s'explica en aquest llibre, renunciem a la nostra individualitat i llibertat a canvi de la seguretat que dóna la pertinença a un grup. Extraordinària és l'anàlisi d'aquest problema en el context del feixisme i en de les democràcies actuals. Podem llegir, sobre el feixisme:
Sembla que no hi ha res més difícil per a l'home comú que suportar el sentiment de trobar-se exclòs d'algun grup social més gran. Per més que el ciutadà alemany fos contrari als principis nazis, davant l'alternativa de quedar aïllat o mantenir el seu sentiment de pertinença a Alemanya, la majoria va triar això últim.
I també, sobre les nostres societats actuals:
En adaptar-nos a les expectatives dels altres, al tractar de no ser diferents, aconseguim fer callar aquells dubtes sobre la nostra identitat i guanyar així cert grau de seguretat. No obstant això, el preu de tot això és alt. La conseqüència d'aquest abandó de l'espontaneïtat i de la individualitat és la frustració de la vida. Des del punt de vista psicològic, l'autòmat, si bé és viu biològicament, no ho està ni mental ni emocionalment. Al temps que realitza tots els moviments del viure, la seva vida se li escorre de les mans com sorra. Darrere d'una façana de satisfacció i optimisme, l'home modern és profundament infeliç, en veritat, està a punt de la desesperació .... Però ja que sent un autòmat no pot experimentar la vida com activitat espontània, accepta com a succedani qualsevol cosa que pugui causar excitació o sotrac: begudes, esports o la identificació amb la vida il · lusòria dels personatges ficticis de la pantalla.
Aquest llibre m'ha vingut al cap al llegir l'entrevista recent al Papa Francesc a la revista Civilità Cattolica, que es pot llegir completa a
i de la qual us copio textualment dos fragments:
Si una persona dice que ha encontrado a Dios con certeza total y ni le roza un margen de incertidumbre, algo no va bien. Yo tengo esto por una clave importante. Si uno tiene respuestas a todas las preguntas, estamos ante una prueba de que Dios no está con él. Quiere decir que es un falso profeta que usa la religión en bien propio. Los grandes guías del pueblo de Dios, como Moisés, siempre han dado espacio a la duda. Tenemos que hacer espacio al Señor, no a nuestras certezas, hemos de ser humildes. En todo discernimiento verdadero, abierto a la confirmación de la consolidación espiritual, está presente la incertidumbre.
Un cristiano restauracionista, legalista, que lo quiera todo claro y seguro, no va a encontrar nada... El que tienda a la seguridad doctrinal de modo exagerado, el que busca obstinadamente buscar el pasado perdido, posee una visión estática e involutiva. Y así la fe se convierte en una ideología entre tantas otras.
 |
Les declaracions del Papa Francesc
han estat rebudes com aire fresc per
moltes persones. Font: bloc de
Cristianisme i Justícia |
Aquesta entrevista m'ha sobtat molt perquè, s'interpreti com s'interpreti es situa clarament a les antípodes del
que un està acostumat a sentir 'des de dalt'. I quan dic 'des de dalt' no em refereixo només a la jerarquia catòlica, sinó a tots els tipus de 'poder' actuals, que de manera més o menys explícita ens van dient què hem de fer, què hem de pensar i fins i tot què hem de sentir. Així, tornant al context catòlic, un havia assumit en els últims anys que per ser considerat catòlic practicant, calia creure sense dubtar tots els dogmes, anar a missa, confessar-se, viure segons la moral tradicional i 'fer caritat'. I no és poca la gent que ha renunciat a la seva llibertat individual per seguir 'formant part del grup'. Qui no hagi crescut en un ambient catòlic pot creure que això és una tonteria, però, formem part del grup social que formem...fins quin grau ens atrevim a dissentir? Fins a quin punt la nostra vida és una renúncia a la llibertat individual i ens conformem a repetir consignes?
L'entrevista al Papa Francesc ens recorda a tots-creients o no- que som-o hem de ser-persones lliures. Això implica renunciar a la seguretat, però per arribar a ser qui realment som, hem de fer-ho. Acceptar l'incertesa, arriscar-nos. Com bé deia Erich Fromm en una frase plenament vigent, i en la qual podem veure reflectida a gran part de la societat actual: la conseqüència d'aquest abandó de l'espontaneïtat i de la individualitat és la frustració de la vida.
