VIURE

Viure (Ikiru) és el títol d'una pel.lícula de Akira Kurosawa (1952), tan antiga com actual, lúcida i recomanable. 

Treballant pels ciutadans? Font: Internet

La història gira al voltant del personatge de Kenji Watanabe (interpretat per Takashi Himura), un funcionari que dirigeix la 'Secció del ciutadà' de l'ajuntament de Tòkio, a l'administració japonesa de post-guerra. La vida de Watanabe se'ns presenta gris, molt gris. Malgrat la seva secció està teòricament destinada a atendre les queixes i suggeriments dels ciutadans, la realitat és que els funcionaris estàn més centrats en ascendir i mantenir la seva posició a la feina que en resoldre els problemes de la gent. I dins d'aquesta administració ineficaç, el que es valora per ascendir no és millorar la vida de les persones, sinò estar moltes hores, no faltar cap dia, obeir, passar desapercebut i no destacar. Tal i com es diu en una frase de la pel.lícula: 'no fer res és la millor manera de conservar el lloc de treball'.

D'aquesta manera la seva vida a la feina transcorre insulsa, rutinària, i en aquesta rutina el nostre protagonista troba més una manera d'estar entretingut, d'evadir-se de la vida i de les seves grans qüestions, que no pas una manera de realitzar-se, de treballar per la societat i deixar un llegat.

Parlava en el post anterior, sobre la pel.lícula Margin Call (J. C. Chandor, 2011), de com  en una escena d'aquest film un dels treballadors d'una gran corporació financera (Eric Dale, interpretat per Stanley Tucci) es lamenta, després del seu acomiadament.  d'haver llençat els últims 20 anys de la seva vida. Explica que ell és enginyer, i que abans de treballar per aquesta empresa havia dissenyat un pont que sí era útil per les persones. En comparació, durant els últims 20 anys havia treballat per una empresa, per uns accionistes,... sense poder dir que la seva feina havia estat realment útil per les persones.

El personatge de Watanabe no treballa en una gran corporació financera. De fet teòricament treballa atenent les peticions dels ciutadans. Però el resultat final acaba sent semblant, d'una gran inutilitat social, perquè en realitat no treballa per les persones, sinó que en realitat treballa pel sistema, per un sistema que, malgrat ens absorbeix d'una manera o altra a la majoria de nosaltres, ni l'entenem, ni sabem en què millora la vida de la gent, però que a la vegada,  seguim 'fent girar', com donant per fet que és la única manera de viure.

Una escena memorable. Font: Internet

La vida de Kenji Watanabe canviarà radicalment quan descobreixi que pateix un càncer terminal. Paradoxalment, la proximitat de la mort li obrirà els ulls a la vida. I serà aleshores quan deixarà enrere la seva existència buida i gris per treballar per deixar un llegat. Serà aleshores quan utilitzarà la seva posició a la 'Secció del ciutadà' per impulsar la proposta d'un grup de mares per crear un parc infantil. Kenji Watanabe morirà al final de la pel.lícula gronxant-se en aquest parc. Es pot dir que mor vivint, enfront la major part de la seva vida, en la que ha passat sense viure. Una pel.lícula imprescindible, que ens fa reflexionar sobre la importància de viure en plenitud. No de passar entretinguts, sinó de lluitar pels nostres somnis, la nostra gent i els nostres valors.